Sobirania alimentària és el dret dels pobles a determinar les polítiques agrícoles i alimentàries que els afecten: a tenir dret i accés a la terra, als recursos naturals, a poder alimentar-se de forma sana i saludable amb aliments lliures de transgènics, a protegir i a regular la producció i el comerç agrícola interior amb l’objectiu d’aconseguir un desenvolupament sostenible i garantir la seguretat alimentària. Una estratègia que vol trencar amb les polítiques agrícoles neoliberals imposades per l’Organització Mundial del Comerç, el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional.

La sobirania alimentària inclou:
– Prioritzar la producció agrícola local per alimentar la població, l’accès dels camperols i les camperoles i dels sense terra a la terra, l’aigua, les llavors i el crèdit. D’aquí la necessitat de reformes agràries, de la lluita contra els OGM (Organismes Genèticament Modificats), per al lliure accés a les llavors i de mantenir l’aigua en la seva qualitat de be públic que es reparteixi d’una forma sostenible.
– El dret dels camperols a produir aliments i el dret dels consumidors a poder decidir allò que volen consumir i com i de quina forma es produeix.
– El dret dels pobles a protegir-se de les importacions agrícoles i alimentàries massa barates.
– Uns preus agrícoles vinculats als costos de producció: és possible sempre que els països o unions tinguin el dret de gravar amb impostor les importacions massa barates, que es comprometin a favor d’una producció camperola sostenible i que controlin la producció en el mercat interior per evitar uns excedents estructurals.
– La participació dels pobles en la definició de la política agrària.
– El reconeixement dels drets de camperols i camperoles que desenvolupen un rol essencial en la producció agrícola i en l’alimentació.

El concepte de sobirania alimentària va ser desenvolupat per Via Campesina i traslladat al debat públic amb motiu de la Cimera Mundial de l’Alimentació del 1996, i ofereix una alternativa a les polítiques neoliberals. Des d’aleshores, aquest concepte ha esdevingut un tema cabdal del debat agrari internacional, fins i tot en el si d’instàncies com les Nacions Unides. També va ser el tema principal del fòrum d’ONG paral·lel a la Cimera Mundial de l’Alimentació de la FAO del juny de 2002 a Roma.

Segons la FAO, caldrien 50.000 milions de dòlars l’any per aconseguir que cada país s’assegurés la provisió dels seus propis aliments. Els països més rics van dir que no disposaven d’aquests diners, en canvi sí que en va tenir 54 vegades més per donar més de 2 bilions i mig de dòlars a banquers i entitats financers. Això només pot passar si banquers i governants són amics i defensen el mateix.

+ info sobre la sobirania alimentària:
· La soberanía alimentaria: Un nuevo paradigma (Xavier García)
· Sobirania alimentària, objectiu polític (Esther Vivas)
· FMI y Banco Mundial: La estrategia perfecta (ODG)
· Arran de terra: indicadors participatius de sobirania alimentària a Catalunya
· Perspectives mundials de la sobirania alimentària