L’obsolescència programada (o obsolescència planificada) és la planificació de la fi de la vida útil d’un producte o servei de manera que aquest es torni obsolet o inservible al cap d’un període de temps calculat per endavant pel fabricant o empresa de serveis, durant la fase de disseny del producte o servei.

L’objectiu de l’obsolescència planificada és el lucre econòmic immediat, de manera que la cura i respecte de l’aire, l’aigua, el medi ambient i, en definitiva, l’ésser humà, passa a un segon pla de prioritats. Cada producte que es torna obsolet suposa contaminació. És un evident problema de l’actual sistema de producció i econòmic: no s’ajusta en absolut a l’harmonia i equilibri de la natura.

Hi ha un altre tipus d’obsolescència: la que torna obsolet un bé de consum perquè ha deixat d’estar de moda. Alguns exemples serien els monitors de pantalla plana que reemplacen als estàndards encara que funcionin (o bé als receptors de televisió), així com els colors, formes i materials de la roba que parlen sobre la temporada en què van ser adquirits.
Aquesta forma d’obsolescència pot ser aplicada a qualsevol bé.

Fa un any va estrenar-se el documental “Comprar, llençar, comprar“, que analizava aquest fenomen, i fa algunes setmanes es va publicar a la Contra de La Vanguardia una entrevista a Benito Muros, qui ha inventat una bombeta que pot durar tota la vida i que està impulsant el moviment SOP (Sense Obsolescència Programada).
Per llegir l’entrevista sencera, cliqueu aquí.