You are currently browsing the category archive for the ‘Transgènics’ category.
George Steinmetz (Califòrnia, EUA, 1957) és un fotògraf, col·laborador habitual de revistes com National Geographic i GEO, que ha desenvolupat diversos treballs fotogràfics sobre l’agricultura a gran escala i les seves conseqüències, com per exemple “21st Century Agriculture“, “Feeding 9 billion“, “Europe’s food revolution” o “Palm oil“.
Aquestes sèries han donat lloc a reportatges com “Supersize: The Dizzying Grandeur of 21st-Century Agriculture“, publicat al New York Times, o a exposicions com “Big Food“, que es va poder veure a l’última edició (setembre 2018) del Festival internacional de fotoperiodisme Visa pour l’Image de Perpinyà.
Aquesta exposició n’explicava així el contingut:
Des que es van domesticar les primeres plantes, fa uns 11.000 anys, gairebé el 40% de la superfície del planeta s’ha transformat en terres agrícoles. Per fer front al creixement demogràfic (amb una població mundial estimada de 10.000 milions d’habitants el 2050) i l’augment de la qualitat de vida en països en vies de desenvolupament ràpid, la producció mundial d’aliments haurà de duplicar-se.
Com assolir aquest objectiu sense devastar els pocs espais verges que encara existeixen?
La major part de la gent ignora que la producció d’aliments és un problema mediambiental i que l’elecció que fem tres vegades al dia té repercussions globals.
Gran part del treball de George Steinmetz sobre els aliments està centrat en l’agricultura a gran escala, una pràctica dominant en els països industrialitzats i també la més interessant visualment. L’espectacle de la producció d’aliments i la seva magnitud, especialment vista des del cel, el van fascinar ràpidament.
Si us interessa el tema i us agrada la fotografia, no dubteu a entrar a tots els enllaços que heu vist més amunt.
I si no en teniu prou, podeu continuar amb aquests:
– A five-step plan to feed the world
– How China plans to feed 1.4 billion growing appetites
– El planeta de la comida
“¿Quién alimenta realmente al mundo?”
Vandana Shiva | Capitán Swing | 2017
Desacreditant la noció que la nostra actual crisi alimentària s’ha d’abordar a través de l’agricultura industrial i la modificació genètica, l’autora i activista Vandana Shiva sosté que aquestes forces són, de fet, les responsables del problema de la fam en primer lloc. “¿Quién alimenta realmente al mundo?” és un poderós manifest que alça la veu per la justícia agrícola i la sostenibilitat genuïna, basant-se en els trenta anys de recerca i èxits de Shiva a aquest camp.
En lloc de dependre de la modificació genètica i el monocultiu a gran escala per resoldre la crisi alimentària mundial, l’autora proposa que considerem l’agroecologia, el coneixement de la interconnexió que crea els aliments, com una alternativa real i possible davant del paradigma industrial. Shiva estableix de manera succinta i eloqüent les xarxes de persones i processos que alimenten el món, explorant qüestions de diversitat, les necessitats de petits productors, la importància de guardar llavors, el moviment cap a la localització i el paper de les dones en la producció de aliments del món.
+ info: Entrevista a l’ecofeminista i activista Vandana Shiva (Crític, 20.02.2018)
Altres entrades d’aquest blog amb vinyetes d’El Roto sobre alimentació:
– Humor gràfic d’El Roto
– El menjar escombraria vist per El Roto
– Som el que mengem? I qui som?
+ info sobre El Roto: wikipedia / fotolog / googleimages
La Repera organitza una jornada de reflexió sobre les cooperatives de consum.
Actualment hi ha grups de consum que es troben en crisi i d’altres que s’estan transformant (cap a on?). Així mateix, han aparegut noves amenaces per a l’agroecologia com el TTIP. Tenint tot això en compte, a més de la crisi multisistèmica que pateix la societat i totes les propostes sòcio-polítiques de transformació que estan sorgint últimament, la pregunta que llança La Repera és: Quin és el paper de les cooperatives de consum en aquest context?
La jornada tindrà lloc el proper dissabte 26 de setembre de 2015, de 10 a 14h, al Palau Alòs (c. Sant Pere més Baix 55, Barcelona)
10-12h: Ponència de Rosa Binimelis:
“El context i el model d’autogestió en grups: evolució, revolució o involució”
12-14h: Reflexions en contrast per Ricard Espelt i Fernando Topo:
“Els grups de consum agroecològic estn en crisi?”
“Si som el que mengem però no sabem què mengem, com podem saber qui som?” (Claude Fischler)
+ info sobre El Roto: wikipedia / fotolog / googleimages
El negocio de la comida.
¿Quién controla nuestra alimentación?
Esther Vivas | Icària Editorial | 2014
L’objectiu d’aquest llibre és destapar i analitzar les entranyes del sistema agroalimentari, anar fins al fons de l’agronegoci i els supermercats i recopilar dades i exemples. Per què els aliments recorren milers de quilòmetres del camp al plat? Per què en 100 anys ha desaparegut el 75% de la diversitat agrícola? Per què hi ha fam en un món on es produeix més menjar que mai? Per què som “addictes” al menjar escombraria?
S’analitzen les causes de la fam, els mecanismes que permeten l’especulació alimentària, la “febre” per la terra, els vincles entre pobresa i alimentació, la connexió entre agricultura industrial i canvi climàtic, la invisibilitat de les camperoles, l’impacte dels transgènics , les conseqüències del que mengem en la nostra salut, els motius d’una alimentació “enganxada” al consum de carn, entre d’altres temes. Destapar el que no els interessa que vegem.
Però aquest llibre no vol quedar-se només a la crítica sinó dotar-nos d’informació comprensible i valuosa per treure conclusions i passar a l’acció. L’obra és una crida a no resignar-se ni a claudicar, una crida a preguntar i indagar. Una apel·lació a la rebel·lia i al compromís.
+info:
· Entrevista a Público, 20.11.2014
· Entrevista a El País, 05.12.2014
¿Comen lo mismo ricos y pobres? ¿Nuestros ingresos determinan nuestra despensa? Hoy, ¿quiénes son los gordos? A pesar de que a menudo, y desde determinados ámbitos, se asocia con desdén la apuesta por una comida sana y saludable a “una cosa” de “pijos”, “hippies” o “comeflores”, la realidad, como a menudo sucede, dista mucho de los comentarios cortos de miras. Defender una alimentación ecológica, local y campesina es de lo más “revolucionario”.
Si miramos de cerca al modelo agroalimentario vemos como éste viene determinado, sin lugar a dudas, por los intereses del capital, o lo que es lo mismo los intereses de las grandes empresas del sector (agrodindústria y supermercados), las cuales buscan hacer negocio con algo tan esencial como es la comida. El sistema capitalista, en su carrera por transformar necesidades en mercancías y derechos en privilegios, ha convertido los alimentos, y aún más aquellos de calidad, en objeto de lujo. Del mismo modo que ha hecho de la vivienda un bien solo accesible a quienes se lo pueden permitir, y misma suerte corren nuestra sanidad y educación. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
La Dolça Revolució és una associació sense ànim de lucre amb seu a Balaguer (Lleida) que agrupa totes les persones que vulguin compartir les seves experiències positives fruit de l’ús de les plantes medicinals i les teràpies naturals no agressives.
Els objectius de l’associació són:
1 – Concienciar la societat perquè adopti una alimentació sana, equilibrada i ecològica, com a primera mesura de prevenció de malalties, i també perquè s’interessi per les teràpies naturals de poc cost que es troben a la saviesa popular i ancestral.
2 – Apel·lar a la solidaritat d’aquelles persones que amb malalties greus han recuperat la salut amb teràpies naturals. El seu testimoni NO anònim expressat mitjançant aquesta web o en els actes on vulguin participar serà un testimoni no interessat, verídic i valuós per a les persones del seu entorn que necessiten conèixer directament aquestes experiències per resoldre la seva malaltia.
3 – Motivar la societat a cultivar als balcons o jardins de salut les plantes medicinals necessàries com a remei de primer auxili. En aquest sentit, mitjançant la nostra associació fomentrà la creació d’una xarxa de persones que cultivin plantes medicinals per posar-les a l’abast de tots aquells que les necessitin.
L’associació Dolça Revolució està impulsada per Josep Pàmies, camperol i “activista” de Balaguer a qui ja vam dedicar un post fa uns 4 anys.
Recentment Josep Pàmies ha publicat el llibre “Una dolça revolució” sobre salut i alimentació, i sobre els interessos ocults vinculats a aquests importants sectors que es mouen fora de la vista dels ciutadans. Segons ell mateix explica, “a les pàgines d’aquest llibre, el lector hi trobarà les vivències i reflexions d’un pagès compromès amb temes com l’agricultura ecològica, la lluita contra els transgènics, les plantes medicinals i altres formes de sanació que actualment es consideren alternatives“.
+info:
· web Dolça Revolució
· blog de Josep Pàmies
· llibre “Una dolça revolució”
· Pàmies, Productes hortícoles
· “Josep Pàmies i les plantes medicinals” (post al blog del Guaret)
L’Esther Vivas diu: “L’agricultura ecològica posa molt nervioses a algunes persones i empreses. Així ho constaten, en els últims temps, la multiplicació d’articles, entrevistes i llibres que té per únic objectiu desprestigiar-la, desinformar sobre la seva pràctica i desacreditar els seus principis. Es tracta de discursos plens de falsedats que, vestits d’una suposada independència científica per legitimar-se, ens expliquen les “maldats” d’un model d’agricultura i alimentació que suma progressivament més suports. Però, per què tant esforç en desautoritzar aquesta pràctica? Qui té por de l’agricultura ecològica?“
En aquests articles queda ben clar:
– “¿Quién tiene miedo de la agricultura ecológica? (I)“. Esther Vivas. Público.es. 07.07.2014
– “¿Quién tiene miedo de la agricultura ecológica? (II)“. Esther Vivas. Público.es. 14.07.2014
– “Un estudi més confirma que els aliments ecològics són més sans“. Lucía Redondo. Etselquemenges.cat. 14.07.2014
¿Qué tienen en común India, Senegal, Estados Unidos, Colombia, Marruecos, el Estado español y muchos otros países? Que la alimentación es cada vez más parecida, a pesar de las importantes diferencias que aún perviven. Más allá de la McDonalización de nuestras sociedades y el consumo globalizado de Coca-Cola, la ingesta mundial de alimentos depende, progresivamente, de unas pocas variedades de cultivos. El arroz, la soja, el trigo, el maíz se imponen, en detrimento de otras producciones como la del mijo, la yuca, el centeno, la batata, el sorgo o el camote. Si la alimentación depende de unas pocas variedades de cultivos, ¿qué puede suceder ante una mala cosecha o una plaga? ¿Tenemos el plato asegurado?
Avanzamos hacia un mundo con más comida menos diversidad y mayor inseguridad alimentaria. Alimentos como la soja, que hasta hace poco años eran irrelevantes, se han convertido en indispensables para tres cuartas partes de la humanidad. Otros, ya significativos, como el trigo o el arroz se han extendido a gran escala, siendo consumidos hoy por un 97% y un 91% respectivamente de la población mundial. Se impone, asimismo, una alimentación occidentalizada, “adicta” al consumo de carne, productos lácteos y bebidas con azúcar. Mercados alimentarios con intereses empresariales claros. Así lo explica en detalle, el reciente estudio ‘Aumentando la homogeneidad en las cadenas alimentarias globales y las implicaciones en la seguridad alimentaria‘ que afirma caminamos hacia una “dieta globalizada”.
Un menú que, según los autores de dicho informe, es “una amenaza potencial para la seguridad alimentaria”. ¿Por qué? En primer lugar, porque a pesar de consumir más calorías, proteínas y grasas que hace cincuenta años, nuestra alimentación es menos variada y es más difícil ingerir los micronutrientes necesarios para el organismo. A la vez, afirman los autores, en la actualidad “la preferencia por alimentos densos energéticamente y basados en un número limitado de cultivos agrícolas globales y productos procesados se asocia al aumento de enfermedades no transmisibles como diabetes, problemas de corazón o algunos tipos de cáncer”. Nuestra salud, en juego.
La homogeneización de lo que comemos, en segundo lugar, nos hace más vulnerables a malas cosechas o a plagas, las cuales se prevé aumentarán con la intensificación del cambio climático. Somos dependientes de unos pocos cultivos, en manos de un puñado de empresas, que producen a gran escala, en la otra punta del planeta, en condiciones laborales precarias, a partir de la deforestación de bosques, contaminación de suelos y aguas y uso sistemático de agrotóxicos. ¿Podemos, entonces, elegir libremente?
No se trata de estar en contra de un cambio de hábitos alimentarios, el problema se da cuando estos son impuestos por intereses económicos particulares, al margen de las necesidades de las personas. La “dieta globalizada” es resultado de una “producción-distribución-consumo globalizado”, donde ni campesinos ni consumidores contamos. Creemos decidir qué comemos, pero no es así. Como afirmaba el relator especial de las Naciones Unidas sobre el derecho a la alimentación, Olivier de Schutter, en la presentación del informe ‘El potencial transformador del derecho a la alimentación‘: “La principal deficiencia de la economía alimentaria es la falta de democracia”. Y sin democracia del campo a la mesa, ni elegimos ni comemos bien.
Article d’Esther Vivas publicat al diari Público el passat 15 de març de 2014.
Trasgénicos, sí o sí. No nos dejan opción, parece. La Comisión Europea así lo impuso la semana pasada cuando decidió aprobar, pese al rechazo de la mayor parte de países miembros, el cultivo de un nuevo maíz transgénico en Europa: el TC1507 del grupo Pioneer-DuPont. Los votos en contra de 19 países, de un total de 28, en el Consejo de Ministros de la Unión e incluso el rechazo mayoritario del Parlamento Europeo de poco sirvieron. La Comisión argumentó que la mayoría contraria alcanzada en el Consejo, al no ser cualificada, era insuficiente para dar carpetazo a la propuesta. Así funciona la Comisión, que usa dicho mecanismo para imponer medidas impopulares. ¿Quién manda en Europa? ¿Los ciudadanos o los lobbies?
La Unión Europea, de hecho, permite ya el cultivo de transgénicos. En concreto, el del maíz MON810 de Monsanto. Un maíz modificado genéticamente, al que se le introduce el gen de una bacteria que le lleva a producir una toxina, conocida como Bt, que lo hace resistente al taladro, permitiendo combatir esta plaga. Sin embargo, muchos de los países miembros, como Francia, Alemania, Austria, Grecia, Irlanda, Polonia, Italia, Hungría…, lo prohíben. Informes científicos advierten de su impacto en el medio ambiente y señalan claras incertidumbres en la salud, entre otras cuestiones. Prima, en dichos países, el principio de precaución: si las consecuencias de un acto pueden ser negativas e irreversibles, no se lleva a cabo hasta que se adquieran los conocimientos científicos necesarios para evitarlas.
Després d’una simple pregunta (“Quins aliments de supermercat evitaries?”) llançada a set experts en alimentació, Food Matters va obtenir les següents respostes:
– Tomàquets enllaunats: Un endocrinòleg ni tan sols s’aproparia als tomàquets en llauna. Les llaunes estan cobertes d’una resina que conté BPA, i els tomàquets són especialment perillosos pel fet que el seu propi àcid trenca el BPA en quantitats perilloses.
– Carn de bou o vedella convencional: La majoria dels ramaders alimenten el bestiar amb grans, blat de moro i soja per engreixar, tot i que els estudis mostren que el bestiar alimentat amb pastura té més vitamines, minerals i greixos saludables per al cor i antiinflamatoris.
– Crispetes de blat de moro de microones: Les bosses de les crispetes estan cobertes d’àcid perfluorooctanoic (PFOA) i al moment de ser escalfades el compost es filtra a les crispetes. Aquest compost ha estat vinculat amb la infertilitat.
– Patates convencionals: Les patates no orgàniques estan fortament ruixades amb herbicides, plaguicides i fungicides. De fet, molts productors de patates no es mengen les patates que venen i, en canvi, en planten per al seu propi consum en parcel·les separades, excloent-les dels productes químics.
– Salmó de piscifactoria: El salmó de piscifactoria és emmagatzemat en piscines i alimentat amb plomes de pollastre i pèl·lets. Un estudi científic sobre la contaminació dels peixos va mostrar alts nivells de substàncies cancerígenes com el DDT i PCB.
– Llet convencional: Les vaques lleteres són alimentades amb hormones de creixement per maximitzar la producció de llet, fet que provoca, entre d’altres resultats, en una major incidència d’infecció en la mamella i pus a la llet.
– Pomes convencionals: Les pomes són ruixades freqüentment amb plaguicides i pesticides que han estat relacionats amb la malaltia del pàrkinson.
+ info: aquí
Moltes vegades hem publicat articles tant sobre el model agrícola i el negoci alimentari mundial com sobre la necessitat de recuperar la sobirania alimentària.
Ara us en pengem més informació:
– “Tot el que has de saber de Carrefour, Alcampo, El Corte Inglés, Mercadona, Eroski i les grans superfícies” (vídeo)
En aquest vídeo l’Esther Vivas ens exposa les seves idees sobre el funcionament del model agrícola i alimentari que domina el món i que respon als interessos d’un grapat d’empreses que busquen fer negoci amb el menjar, per sobre de les necessitats de la població i mostrant molt poc respecte per l’ecosistema. Segons ella, aquest és un model de fam, que acaba amb la pagesia, quilomètric (els aliments recorren milers de quilòmetres fins arribar als nostres plats) i generador de canvi climàtic.
– “MasterChof” (paròdia-denúnica)
En el concurs real els polítics són el jurat, les empreses de càtering els concursants i nosaltres les víctimes que ens ho mengem tot. Ens mengem el que ells decideixen, sense saber d’on vénen els aliments, com s’han produït ni qui s’està enriquint amb aquest negoci de 3.000 milions d’euros anuals (dada reaql, a l’estat espanyol). Cada dia assistim sense saber-ho a MasterChof: el Top Chef de la restauració col·lectiva pública, el negoci del menjar servit en menjadors escolars, hospitals i altres centres públics.
Top Chef i MasterChof són concursos de cuina molt diferents: A la tele el jurat és extremadament exigent amb el menjar, la seva qualitat, varietat, sabor i les seves infinites propietats; l’audiència observa atentament i no es perd detall … No obstant això, en els concursos públics alimentaris les empreses de càtering només han de presentar un menú el més barat possible per convèncer els polítics de torn, els quals poques vegades acabaran assaborint les “delícies” que aquests mags són capaços de servir gastant menys d’un euro en matèries primeres!
No és estrany que al final l’audiència de MasterChof, els nens i nenes que mengen a l’escola, acabin rebent, sense moure un dit, un menú escombraria, baix en nutrients i sospitosament barat.
I per intentar revertir aquesta situació que denuncia “MasterChof” neix el següent projecte, que actualment busca finançament a través de Verkami:
– Associació Menjadors ecològics
Amb el documental “El plat o la vida” varem veure que un menjador menjador ecològic i de proximitat, és possible. Durant dos anys hem compartit experiències arreu del territori amb escoles, Ajuntaments i AMPAS que volen un menjador ecològic però que no tenen les eines ni els coneixements per fer el canvi.
L’Associació Menjadors ecològics neix amb la voluntat de donar la formació i assesorament necesaris per fer aquest canvi de menjador. Volem promoure els menjadors ecològics i de proximitat com a model saludable, educatiu, sostenible i just.
+info: projecte a Verkami / facebook del projecte
Aquest estiu va sortir a la llum que una empresa britànica (Oxitec) havia sol·licitat a la Generalitat l’alliberament d’unes mosques transgèniques prop de Tarragona. Volen comercialitzar mosques transgèniques per combatre la plaga de la mosca de l’oliva i, com a primer pas, volen fer un assaig experimental “sota unes xarxes” en una finca prop de Tarragona.
Si s’autoritzés l’alliberament, seria el primer cop que a Europa animals transgènics interaccionen amb el medi natural i facilitaria el camí a les empreses que volen introduir transgènics sense tenir en compte els riscos ni les conseqüències que això pugui portar (ni a nivell ambiental, ni a nivell de salut, ni a nivell de drets ni llibertats).
Per aquest motiu, des de Amigos de la Tierra, i amb col·laboració amb Som lo Que Sembrem i Plataforma Rural, s’ha organitzat una campanya per demanar a la Generalitat que no autoritzi l’alliberament de les mosques transgèniques.
Per donar suport a la campanya, cliqueu aquí.
+info:
· Con la mosca transgénica detrás de la oreja
· ¿Insectos transgénicos para controlar plagas?
· Mosques transgèniques per a l’agricultura?
“The future of food” (El futur del menjar)
88 min | Deborah Koons Garcia | 2004 | Estats Units
“The future of food” treu a la llum la complexa tecnologia i els enormes interessos econòmics que hi ha darrera els canvis més importants del sistema alimentari actual -els aliments genèticament modificats, les patents de llavors i la mercantilització dels aliments-. El documental denuncia la permissivitat dels governs respecte a la regulació dels organismes genèticament modificats i recorre des de les prades de Saskatchewan, al Canadà, fins als camps d’Oaxaca, a Mèxic, per donar veu als grangers les vides dels quals i la manera de guanyar-se el pa s’han vist alterats per l’arribada de les noves tecnologies.
“El meu objectiu era fer una pel·lícula que permetés a qualsevol persona comprendre com funciona l’enginyeria genètica, des del nivell cel·lular fins al nivell global” afirma la directora. “Un cop s’ha vist la pel·lícula, un se sent obligat a actuar, encara que sigui canviant el tipus d’aliments que consumeix“. I realment el documental explica conceptes complexes de manera clara i entenedora, de manera que permet que els consumidors puguin adonar-se de les conseqüències que les seves eleccions alimentàries poden tenir en el futur.
+info:
· web oficial
· viquipèdia (català / anglès)
· article a taringa
· article a concienciateve
· article al blog del partit pirata argentí
“9.70”
43 min | Victoria Solano | 2013 | Colòmbia
L’any 2010 el govern colombià va promulgar una sèrie de lleis i resolucions en temps rècord. L’objectiu: aconseguir la signatura del Tractat de Lliure Comerç amb els Estats Units. Una de les condicions que va posar el govern nordamericà va ser una legislació sobre la privatització de les llavors.
Una d’aquestes lleis és la “Resolución 9.70”. Aquesta resolució prohibeix una pràctica mil·lenària dels pagesos, la qual consisteix en reservar part de la seva collita per a la propera sembra. D’aquesta manera obtenen llavors cada vegada més fortes i cultius més eficients. Ara la resolució 9.70 ho prohibeix i preveu penes de presó per als infractors.
El documental analitza els impactes de la resolució i pren com a exemple el cas de Campoalegre, un poble arrosser al sud de Colòmbia, on es va aplicar aquesta mesura fins a les últimes conseqüències. El 2011 l’organisme encarregat del control agropecuari a Colòmbia (ICA) va anar fins al municipi i va confiscar 70 tones d’arròs. Després va tornar, va desplegar un violent operatiu policial i va cremar les llavors en un abocador per considerar-les il·legals. En total van ser destruïts 70.000 kg de menjar i els camperols, propietaris de l’arròs, van tenir perdudes milionàries i van ser encausats.
Els camperols, que durant generacions han manipulat, conservat i millorat les llavors, no entenen el sentit d’aquest decret que privatitza l’exercici mateix de l’agricultura.
Aquí podeu veure’n una primera versió reduïda del documental per a Youtube. En aquests moments els autors continuen treballant-hi per elaborar una versió definitiva de 80-90 minuts.
Per més informació, cliqueu aquí.
“La verdad sobre los transgénicos”
¡Nuestra salud está en juego!
Corinne Lepage | Icària Editorial | 2013
“Les llavors transgèniques no saben reproduir-se; contaminen als seus semblants, criolles i ecològiques; enverinen les terres cultivables, ruixades de pesticides; estan al servei de les grans corporacions mentre esclavitzen els camperols, i amb cada nova sembra transgènica es conreen més pinsos per engreixar animals engabiats, mentre la gent rural perd les seves terres proveïdores d’aliments.
La investigació, seriosa i independent, que recull aquest llibre, ens adverteix que, tal com van sospitar fa temps les persones arrelades a la terra, les llavors modificades pels patrons del lucre han arribat als nostres plats -incomplint els guions democràtics- per omplir-nos boca d’aliments que comprometen seriosament la nostra salut. És un llibre que alça la veu i ens crida a escopir cada queixalada transgènica, per exercir totes i cadascuna de les nostres sobiranies.” (Gustavo Duch Guillot)
+ info: Icària editorial | terra.org | Presentació del llibre | Contra de la Vanguardia
Greenpeace edita la 5a edició de la “Guia roja i verda d’aliments transgènics“, en la qual apareixen dues llistes de marques, productes i fabricants, situats en vermell o en verd en funció de la seva política en matèria de transgènics.
Us la podeu descarregar clicant aquí.
Artículo de Manuel González de Molina publicado por Fundación Triodos.
El pasado 5 de septiembre el diario El País publicaba un artículo titulado “Si come orgánico, no crea que es más sano”, en el que se hacía eco de un metaanálisis realizado por investigadores de la Universidad de Stanford sobre dos centenares de trabajos publicados sobre alimentos ecológicos y convencionales. Las conclusiones, pese a reconocer la debilidad de la mayoría de los estudios revisados, son contundentes: no hay ventajas significativas para la salud en la alimentación ecológica respecto a la convencional. Los alimentos ecológicos tienen una menor concentración de pesticidas, aunque los convencionales, al no rebasar los límites permitidos, son igualmente “saludables”.
“Hay que comer frutas y verduras, pero como se hayan cultivado importa menos”, se dice en el informe. No son infrecuentes este tipo de noticias, que toman como pretexto estudios científicos más o menos rigurosos, para propagar la idea de que da igual lo que se coma, que las ventajas de la producción ecológica, que suele ser más cara que la convencional, son inexistentes y que por tanto toda la producción agraria convencional es saludable, precisamente cuando existe evidencia abrumadora de lo contrario. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
9 min | Anibal Gómez y David Rodríguez (Veterinarios sin fronteras) | 2012
Agronegoci i sobirania alimentària se citen a cegues en aquesta història. Nitrofosfat de sofre al 12% o fems, uniformitat o diversitat, grans distàncies o consum local, producció industrial o producció camperola,…
Dos tomàquets, en K-44 (tomàquet transgènic) i en Maurici (tomàquet ecològic), se citen en un bar després d’haver-se conegut a internet a través d’un xat. No saben gaire l’un de l’altre, però la cita els permetrà fer-ho. A primera vista, en K-44 sembla més atractiu, però en Maurici té alguna cosa que tornarà boig en K-44. Tot i això en Maurici té molt clar el que vol i el que no.
4 min | Louis Fox + Free Range Studios | 2003 | EUA
The Meatrix són uns curtmetratges premiats en diverses ocasions i realitzats en Adobe Flash que critiquen els mètodes de l’agricultura industrial i les granges-factoria.
En una fosca sàtira de Matrix, a Leo, un porc en una granja familiar d’aspecte bucòlic, se li apropa Moopheus, un brau antropomòrfic. Moopheus li ensenya a Leo que la granja es una il·lusió i que en realitat està atrapat en una terrorífica granja-factoria. A partir d’aleshores Leo i Moopheus treballen per rompre la Meatrix i ajuden els altres a fer el mateix, amb el suport d’un tercer personatge, Chickity.
El curt anima els consumidors a comprar aliments procedents de l’agricultura ecològica i carn produïda a l’aire lliure.
+ info: web oficial / free range / viquipèdia / web “cero en conducta”
The Meatrix I (en anglès amb subtítols en castellà):
The Meatrix II (en anglès amb subtítols en castellà)
The Meatrix II 1/2 (en anglès)
48min | Rebecca Hosking | 2009 | Regne Unit
Rebecca Hosking es planteja com a projecte de vida el retorn al seu Devon natal, al sud d’Anglaterra, per fer-se càrrec de la vella granja familiar dels seus pares. Des de la seva trajectòria professional de documentalista, Rebecca es pregunta com transformar l’establiment agrícola de la seva família en una granja de baix consum energètic, més adequada per a un futur proper, en el qual evidentment els combustibles fòssils seran cada vegada més escassos.
+ info: googlesites
78 min | Agustí Corominas i Llorenç Torrades | 2011 | Espanya
En una època en què les multinacionals volen acaparar les terres i el domini sobre els recursos naturals (aigua, llavors, coneixements) en un petit poble de Castella un grup de persones porta més de 20 anys lluitant per recuperar la vida rural i els coneixements camperols. Una recuperació que es fa mitjançant activitats econòmiques sostenibles i el respecte cap a la naturalesa i el medi ambient.
El documental avança a mesura que anem coneixent la seva experiència, els seus conflictes, els seus èxits i fracassos, així com l’evolució del poble.
Amayuelas és un poble de la comarca de Tierra de Campos (Palència), petit però no aïllat: “Els pobles del segle 21 no poden viure aïllats” diuen. Per això, formen part de diferents xarxes com a Plataforma Rural, Universitat Rural Paulo Freire o Via Camperola amb les quals comparteixen problemes, il·lusions i lluites.
Dia a dia els seus pobladors construeixen la utopia que un món millor és possible i en aquest nou món la terra i els camperols han de tenir la seva paraula.
+ info: web oficial / vida sana
El tràiler:
“Notre poison quotidien” (El nostre verí quotidià)
112 min | Marie-Monique Robin | 2010 | França
El títol en anglès d’aquest documental (“Our Daily Poison”) remet a “Our Daily Bread” de Nikolaus Geyrhalter. I sí, també és un documental sobre allò que mengem. Però si el de Geyrhalter mostrava sense paraules i amb un fort impacte visual processos industrials que incloïen “granges” a gran escala, aquest de Marie-Monique Robin està ple de paraules, d’informació sobre fertilitzants, químics i tòxics diversos: “el nostre verí quotidià”, el que ingerim amb el pa de cada dia (pa, fruites, verdures, l’edulcorant!). Aquest enèrgic documental vol que sapiguem sobre toxicologia: necessita fer-nos saber sobre components, lleis, conseqüències, antecedents,… i ens mostra que moltes vegades aquells qui han de controlar els productors són pagats per aquests mateixos. “Notre poison quotidien” pretén que sortim del cinema més informats per ser millors consumidors. I ho fa il·lustrant-nos exhaustivament, mirant al problema de cara i treballant seriosament per veure si ens contagia l’energia i la preocupació per ajudar a solucionar-ho.
+ info: arte tv / filmaffinity
El tràiler:
El documental sencer (en francès):
La nueva pandemia en proceso, el trampolín es Alemania:
Pero inicialmente la culpa recae en España sobre los horticultores. ¿Recuerdan que la pandemia de la gripe A1HN1 fue lanzada en México y en ocho días ya estaba en todo el mundo? Ahora es algo similar pero de manera diferente; como la E.Coli está en todos los vegetales del mundo, todos estaríamos expuestos al contagio y como se trata de una super-bacteria como en los vídeo juegos, que se ha hecho resistente a todo; entonces, para proteger la salud de las gentes, serán prohibidas todas las siembras con destino directo a los consumidores y para ello han iniciado por España, país que se ha resistido a aceptar incondicionalmente el ingreso de los trasgénicos a sus granjas. En adelante te dirán que no te puedes comer una lechuga si antes no ha pasado por un proceso industrial de control sanitario que garantice la no presencia de la super-bacteria. ¿Sabes de qué se trata el Codex alimentario? pues entonces investígalo porque tiene que ver con la veda alimentaria en ciernes.
Análisis forenses determinan que la superbacteria E.coli europea fue creada mediante bioingeniería para producir víctimas humanas
A pesar que la búsqueda del culpable ha comenzado en la Unión Europea, la superbacteria E.coli sigue sumando víctimas y llenando hospitales en Alemania. En los medios de prensa masivos nadie parece interesarse en cómo una bacteria pudo mágicamente volverse resistente a ocho clases diferentes de antibióticos, además de aparecer súbitamente en los alimentos.
Esta variación particular de E.coli forma parte del grupo de bacterias O104, las cuales en condiciones normales NO son resistentes a los antibióticos. Para que las bacterias puedan adquirir tal resistencia, deben ser expuestas en forma repetida a los antibióticos, con el fin de generar las condiciones necesarias para adquirir una inmunidad completa a los mismos.
Por lo tanto, si alguien quisiera averiguar los orígenes de la bacteria, lo que debería hacer es aplicar la ingeniería inversa al código genético de la E.coli, y así determinar a cuáles antibióticos fue expuesta durante su desarrollo. Este paso ya ha sido dado, y al echar un vistazo a la decodificación genética de la amenaza que pone en peligro a los consumidores a lo largo y ancho de la UE, un resultado tan sorprendente como macabro queda expuesto…
El código genético revela la verdadera historia
Los científicos chinos que completaron la secuencia del genoma de la nueva bacteria E. Coli, anunciaron hace un par de días que descubrieron genes en la bacteria resistentes a ocho tipos de antibióticos.
Los investigadores del Instituto Genómico de Beijing, el mayor centro de secuencia de ADN del mundo, ha hallado genes en la recién identificada E.coli 0104, que le hacen resistente a las principales clases de antibióticos, como la sulfonamida, cefalotina, penicilina y estreptomicina. El descubrimiento no sólo ayuda a explicar las dificultades a las que se han enfrentado los doctores europeos en su lucha contra esta bacteria, que ha dejado un saldo de 18 muertos y unos 2.000 enfermos, sino que también favorece la selección de medicación adecuada para su tratamiento.
Los científicos chinos, que obtuvieron muestras de ADN de las bacterias de sus homólogos colaboradores en Alemania y completaron la secuencia del genoma en tres días, anunciaron que la E. Coli es un nuevo tipo de bacteria infecciosa y tóxica, y que no está relacionada con anteriores brotes. No obstante, se asemeja en un 93 por ciento a la cepa EAEC 55989 de la República de África Central, que causa diarrea grave.
Asimismo, esta bacteria O104 posee la habilidad de producir enzimas especiales que le dan “superpoderes”, algo conocído técnicamente como betalactamasa de espectro extendido (BLEE).
La introducción de armas biológicas en nuestros alimentos
Entonces, ¿cómo es que una bacteria se vuelve resistente a tantas combinaciones de antibióticos, tiene un par de mutaciones genéticas mortales y, como frutilla del postre, capacidades de enzima BLEE?
La evidencia apunta a que la mortífera bacteria E.coli fue desarrollada artificialmente y luego introducida en el suministro de alimento, o bien se escapó de alguna manera del laboratorio y fue a parar a donde ya sabemos. Si Ud. no está de acuerdo con esta conclusión, entonces se ve forzado a aceptar que esta superbacteria “octobiótica” (inmune a ocho clases diferentes de antibióticos) se generó por sí misma… y esa conclusión es aún más espeluznante que la de bioingeniería, porque significa que superbacterias octobióticas pueden aparecer de la nada y en cualquier lado sin causa aparente. Una teoría bastante exótica.
La explicación que es más fiel a los hechos y por ende tiene más sentido, es que E.coli fue concebida y liberada en el suministro de alimento con un propósito específico. Pero, ¿cuál es ese propósito?
Todo se trata de: problema, reacción y solución. Primero causan el PROBLEMA (una superbacteria en la comida). Luego esperan por la REACCIÓN (protesta popular y terror en la población). En respuesta a eso, se introduce la SOLUCIÓN deseada (un control total sobre el suministro de alimentos y la prohibición de semillas, vegetales y leche en estado natural).
En Estados Unidos hace poco se lidió con el mismo asunto, impulsando el “Acta de Seguridad y Modernización de Alimentos”, la cual en esencia prohibió las pequeñas cosechas orgánicas en granjas familiares a menos que éstas le lamieran las botas a los reguladores de la FDA. Cuando la gente está asustada, en este caso con bacterias mortales en la comida que consumen, no es algo difícil hacerla aceptar casi cualquier regulación tiránica. Todo lo que se necesita son unas cuántas líneas de texto enviadas a los principales medios de comunicación.
Primero la medicina natural, ahora el suministro de alimentos
La mayoría recordará que hace poco tiempo la Unión Europea atacó a discreción a las hierbas medicinales y suplementos nutricio… —una prohibición en contra de terapias totalmente naturales que mantienen a la gente saludable y libre de enfermedades. Ahora que esas hierbas y suplementos naturales están prohibidos, el próximo paso parece ser los alimentos frescos. Quizás por los beneficios que una buena dieta vegetariana conlleva.
El objetivo parece dilucidarse por sí mismo, inculcar el TEMOR a los vegetales frescos y si se puede prohibirlos. Una vez dado ese paso se puede forzar a una población entera a seguir una dieta de alimentos procesados y totalmente controlados que producen gradualmente enfermedades degenerativas e incrementan las ganancias de las poderosas industrias farmacéuticas.
Ahora, ¿por qué la mira fue puesta sobre España? Pues bien, remitiéndonos a cables diplomáticos que recientemente fueron filtrados al público, nos encontramos con que España se negó a la introducción de los alimentos transgénicos (OGM) en sus sistema de agricultura, incluso bajo la fuerte presión del gobierno de Estados Unidos para que desistiera de tal actitud. El acusar a España por las muertes producidas a causa de la E.coli es probablemente una represalia por la resistencia a saltar al tren de los alimentos transgénicos.
Esa es la verdadera historia detrás de bambalinas sobre la devastación económica de los granjeros españoles, y probablemente solo un capítulo del siniestro plan que utiliza a una bacteria genéticamente modificada como caballo de batalla.
Mike Adams
93 min | Robert Kenner | 2008 | EUA
Documental lleugerament basat en els llibres Fast Food Nation (Eric Schlosser, 2001) i The Omnivore’s Dilemma (Michael Pollan).
“Food, Inc.” mostra el funcionament de la indústria alimentària dels EUA i els processos que s’oculten al consumidor amb el consentiment de les agències reguladores i de control governamentals. Revela que el subministrament d’aliments als EUA està controlat per un grapat de corporacions que sovint posen per davant els seus propis beneficis a la salut del consumidor, la supervivència econòmica d’agricultors i grangers i a la protecció del medi ambient.
El primer segment del film examina la producció industrial de carn. El segon segment se centra en la producció industrial de gra i verdures. El tercer i últim segment tracta sobre el poder econòmic i legal de les grans companyies de producció d’aliments i la promoció d’hàbits de consum de menjar insalubres cap al públic americà.
Els productors del documental varen convidar les grans companyies d’alimentació (Monsanto, Tyson Foods, Smithfield Foods, Perdue Farms i altres) a exposar els seus arguments, però totes van declinar la invitació. És més, el director Robert Kenner afirma haver gastat grans quantitats del pressupost per defensar-se de les demandes legals dels productors industrials de menjar, pesticides i fertilitzants, i altres companyies criticades en el film.
Encara que aquest documental investiga la situació de la indústria alimentària a Estats Units, les seves revelacions parlen d’una clara tendència global.
+ info: viquipèdia / web oficial / público / jardín botánico / gastronomia & cia
El tràiler:
El documental sencer:
“We feed the world” (Nosaltres alimentem el món)
95 min | Erwin Wagenhofer | 2005 | Àustria
Aquest documental mostra una imatge crítica sobre l’augment de la industrialització i de la massificació de la producció d’aliments i qüestiona el comportament de consum i la responsabilitat de cada un de nosaltres.
El fil conductor del documental, el qual ha estat filmat a diferents països (França, Espanya, Romania, Suïssa, Brasil i Àustria), és una entrevista amb Jean Ziegler, ponent especial de les Nacions Unides sobre el dret a l’alimentació.
A més, també s’entrevista al director de producció de Pioneer (la major empresa de llavors del món), a Peter Brabeck (director de Nestlé Internacional, la major empresa alimentària del món) i a diversos pescadors, agricultors i biòlegs.
+ info: web oficial / karmafilms / wikipèdia / terra.org / ecologistas en acción / article de joako / ladyverd /
El tràiler:
Selecció dels moment més interessants:
“Semillas secuestradas” por Esther Vivas
Artículo públicado en Público el lunes 11 de abril de 2011
¿Quién ha oído hablar alguna vez del tomate bombilla, la berenjena blanca o la lechuga lengua de buey? Difícil. Se trata de variedades locales y tradicionales que han quedado al margen de los canales habituales de producción, distribución y consumo de alimentos. Variedades en peligro de extinción.
Nuestra alimentación actual depende de unas pocas variedades agrícolas y ganaderas. Tan solo cinco variedades de arroz proporcionan el 95% de las cosechas en los mayores países productores y el 96% de las vacas de ordeño en el Estado español pertenecen a una sola raza, la frisona-holstein, la más común a nivel mundial en producción lechera. Según datos de la Organización de las Naciones Unidas para la Agricultura y la Alimentación (FAO), un 75% de las variedades agrícolas han desaparecido a lo largo del último siglo.
Pero esta pérdida de agrodiversidad no sólo tiene consecuencias ecológicas y culturales, sino que implica, también, la desaparición de sabores, principios nutritivos y conocimientos gastronómicos, y amenaza nuestra seguridad alimentaria al depender de unos pocos cultivos y ganado. A lo largo de los siglos, el saber campesino fue mejorando las variedades, adaptándolas a las diversas condiciones agroecológicas a partir de prácticas tradicionales, como la selección de semillas y los cruces para desarrollar cultivos.
Las variedades actuales, en cambio, dependen del uso intensivo de productos agrotóxicos, pesticidas y fertilizantes químicos, con un fuerte impacto medioambiental y que son más vulnerables a sequías, enfermedades y plagas. La industria mejoró las semillas para adaptarlas a los intereses de un mercado globalizado, dejando en segundo lugar nuestras necesidades alimenticias y nutritivas con variedades saturadas de químicos y tóxicos, como recoge el documental ‘Notre poison quotidien’ de Marie-Monique Robin, estrenado recientemente en Francia.
Hasta hace cien años, miles de variedades de maíz, arroz, calabaza, tomate, patata… abundaban en comunidades campesinas. A lo largo de 12.000 años de agricultura, se manejaron unas 7.000 especies de plantas y varios miles de animales para la alimentación, pero hoy, según datos del Convenio sobre Diversidad Biológica, sólo quince variedades de cultivos y ocho de animales representan el 90% de nuestra alimentación.
La agricultura industrial e intensiva, a partir de la Revolución Verde, en los años sesenta, apostó por unos pocos cultivos comerciales, variedades uniformes, con una estrecha base genética y adaptadas a las necesidades del mercado (cosechas con maquinaria pesada, preservación artificial y transporte de largas distancias, uniformización en el sabor y en la apariencia). Unas políticas que impusieron semillas industriales con el pretexto de aumentar su rentabilidad y producción, desacreditando las semillas campesinas y privatizando su uso.
De este modo, y con el paso del tiempo, se han ido emitiendo patentes sobre una gran diversidad de semillas, plantas, animales, etc., erosionando el derecho campesino a mantener sus propias semillas y amenazando medios de subsistencia y tradiciones. Mediante estos sistemas, las empresas se han adueñado de organismos vivos y, a través de la firma de contratos, el campesinado depende de la compra anual de semillas, sin posibilidad de poder guardarlas después de la cosecha, plantarlas y/o venderlas la siguiente temporada. Las semillas, que representaban un bien común, patrimonio de la humanidad, han sido privatizadas, patentadas y, en definitiva, “secuestradas”.
La generalización de variedades híbridas, que no pueden ser reproducidas, y los transgénicos fueron otros de los mecanismos utilizados para controlar su comercialización. Estas variedades contaminan las semillas tradicionales, condenándolas a su extinción e imponiendo un modelo dependiente de la agroindustria. El mercado mundial de semillas está extremadamente monopolizado y sólo diez empresas controlan el 70% del mismo.
Como señala La Vía Campesina, la mayor red internacional de organizaciones campesinas, “somos víctimas de una guerra por el control de las semillas. Nuestras agriculturas están amenazadas por industrias que intentan controlar nuestras semillas por todos los medios posibles. El resultado de esta guerra será determinante para el futuro de la humanidad, porque de las semillas dependemos todos y todas para nuestra alimentación cotidiana”.
Del 14 al 18 de marzo se celebró, precisamente, la cuarta sesión del Tratado Internacional sobre los Recursos Fitogenéticos para la Alimentación y la Agricultura, en Bali, un tratado fuertemente criticado por movimientos sociales como La Vía Campesina, al considerar que reconoce y legitima la propiedad industrial sobre las semillas. A pesar de que su contenido reconoce el derecho de los campesinos a la venta, al intercambio y a la siembra, el Tratado, según sus detractores, no impone estos derechos y claudica frente a los intereses industriales.
Hoy, más que nunca, en un contexto de crisis alimentaria, es necesario apostar por otro modelo de agricultura y alimentación que se base en los principios de la soberanía alimentaria y la agroecología, al servicio de las comunidades y en manos del campesinado local. Mantener, recuperar e intercambiar las semillas campesinas es un acto de desobediencia y responsabilidad, a favor de la vida, la dignidad y la cultura.
X Jornades de Comerç Just i Consum Responsable
divendres 11 i dissabte 12 de març del 2011
Centre Cívic Convent de Sant Agustí
Pl. Acadèmia, s/n, Barcelona.
<M> L1 Arc del Triomf / L4 Jaume I
Alimentació i salut. Polítiques per a la Sobirania alimentària.
L’alimentació està avui en mans d’un petit nombre d’empreses multinacionals que decideixen què mengem, com es produeix i qui ho produeix. Quines són les conseqüències en la salut del model alimentari que l’agroindústria afavoreix tant aquí com al Sud? Què ens aporten els aliments agroecològics respecte als productes de l’agricultura industrial? Si som el que mengem, com introduir aquesta visió en la salut pública? En la recerca d’alternatives en el consum més sanes, més respectuoses amb el medi ambient i més justes, la transformació i comercialització dels aliments pagesos és un altre dels punts pendents. Quina és la situació a Catalunya i Europa? A reflexionar sobre aquestes qüestions van dirigides aquestes jornades.
Divendres 11 març
17.30h a 19h
Els tòxics químics en l’alimentació: l’impacte de l’agricultura intensiva sobre la nostra salut
Nicolás Olea
Catedràtic de la Facultat de Medicina de la Universitat de Granada. Coordinador d’Investigació de l’Hospital Clínic de Granada. Autor de nombroses publicacions, resultat de les seves investigacions a nivell nacional i internacional sobre els efectes dels tòxics químics sobre la salut.
19.30h a 21h
Producció de soja transgènica al Paraguai: conseqüències en la salut i l’economia de la població local
Quintín Riquelme
Sociòleg i director del Centro de Documentación y Estudios (CDE) del Paraguai. Activista i autor de diversos estudis sobre conflictes agraris i moviment camperol al Paraguai.
Dissabte 12 març
10.30h a 12h
Aliments agroecològics vs aliments d’agricultura industrial: diferències nutricionals i sobre la salut
Pilar Parra
Biòloga i terapeuta nutricional, membre del CAPS (Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris). Ha escrit nombroses articles sobre nutrició i alimentació ecològica.
12.30h a 14h
Polítiques de salut pública i alimentació. Quins són els reptes? Quines demandes cal que fem?
Miquel Porta
Doctor en medicina i catedràtic de salut pública de l’Institut Municipal d’Investigació Mèdica i de la Universitat Autònoma de Barcelona. Coautor del llibre ‘Nuestra contaminación interna. Concentraciones de compuestos tóxicos persistentes en la población española‘.
Carme Valls
Llicenciada en Medicina i vicepresidenta del CAPS (Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris), on dirigeix el programa ‘Dona, Salut i qualitat de Vida’. Professora de la Universitat de Barcelona i ex-diputada al Parlament de Catalunya pel PSC-Ciutadans pel canvi.
Polítiques públiques cap a la Sobirania Alimentària: La venda directa i l’elaboració artesana d’aliments
17.30h a 18.30h
Venda directa i elaboració artesana d’aliments. Legislació i situació a Catalunya i Europa
Mikel Cormenzana
Pagès i president d’EHNE-Bizkaia. Activista i membre del la xarxa de producció i consum Nekasarea de Bizkaia.
19.00h a 21h
Taula rodona: Alternatives i experiències de transformació i comercialització dels aliments pagesos
Ana Rodríguez, pagesa i responsable de Desenvolupament Rural del Sindicato Labrego Galego.
Mikel Cormenzana, pagès i president d’EHNE-Bizkaia. Activista i membre del la xarxa de producció i consum Nekasarea de Bizkaia.
Representat de cooperativa Idoki (França)
Inscripció:
Per participar a les jornades us podeu inscriure gratuïtament enviant un correu electrònic a sensibilitzacio@xarxaconsum.org on indiqueu:
– Nom i cognoms
– Associació (també us podeu inscriure a títol individual)
– Correu electrònic
Organitza:
Xarxa de Consum Solidari
Aliança per la Sobirania Alimentària dels Pobles (ASAP)
Espacio por un Comercio Justo
Sobirania alimentària és el dret dels pobles a determinar les polítiques agrícoles i alimentàries que els afecten: a tenir dret i accés a la terra, als recursos naturals, a poder alimentar-se de forma sana i saludable amb aliments lliures de transgènics, a protegir i a regular la producció i el comerç agrícola interior amb l’objectiu d’aconseguir un desenvolupament sostenible i garantir la seguretat alimentària. Una estratègia que vol trencar amb les polítiques agrícoles neoliberals imposades per l’Organització Mundial del Comerç, el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional.
La sobirania alimentària inclou:
– Prioritzar la producció agrícola local per alimentar la població, l’accès dels camperols i les camperoles i dels sense terra a la terra, l’aigua, les llavors i el crèdit. D’aquí la necessitat de reformes agràries, de la lluita contra els OGM (Organismes Genèticament Modificats), per al lliure accés a les llavors i de mantenir l’aigua en la seva qualitat de be públic que es reparteixi d’una forma sostenible.
– El dret dels camperols a produir aliments i el dret dels consumidors a poder decidir allò que volen consumir i com i de quina forma es produeix.
– El dret dels pobles a protegir-se de les importacions agrícoles i alimentàries massa barates.
– Uns preus agrícoles vinculats als costos de producció: és possible sempre que els països o unions tinguin el dret de gravar amb impostor les importacions massa barates, que es comprometin a favor d’una producció camperola sostenible i que controlin la producció en el mercat interior per evitar uns excedents estructurals.
– La participació dels pobles en la definició de la política agrària.
– El reconeixement dels drets de camperols i camperoles que desenvolupen un rol essencial en la producció agrícola i en l’alimentació.
El concepte de sobirania alimentària va ser desenvolupat per Via Campesina i traslladat al debat públic amb motiu de la Cimera Mundial de l’Alimentació del 1996, i ofereix una alternativa a les polítiques neoliberals. Des d’aleshores, aquest concepte ha esdevingut un tema cabdal del debat agrari internacional, fins i tot en el si d’instàncies com les Nacions Unides. També va ser el tema principal del fòrum d’ONG paral·lel a la Cimera Mundial de l’Alimentació de la FAO del juny de 2002 a Roma.
Segons la FAO, caldrien 50.000 milions de dòlars l’any per aconseguir que cada país s’assegurés la provisió dels seus propis aliments. Els països més rics van dir que no disposaven d’aquests diners, en canvi sí que en va tenir 54 vegades més per donar més de 2 bilions i mig de dòlars a banquers i entitats financers. Això només pot passar si banquers i governants són amics i defensen el mateix.
+ info sobre la sobirania alimentària:
· La soberanía alimentaria: Un nuevo paradigma (Xavier García)
· Sobirania alimentària, objectiu polític (Esther Vivas)
· FMI y Banco Mundial: La estrategia perfecta (ODG)
· Arran de terra: indicadors participatius de sobirania alimentària a Catalunya
· Perspectives mundials de la sobirania alimentària
Preguntes bàsiques per entendre que és la crisi alimentària
Què és la crisi alimentària?
Viure amb dos dòlars al significa estar condemnat al pacte de la fam?
Com s’especula amb els aliments, on s’inverteixen els capitals? Mercats de futurs.
Hi ha alguna normativa internacional que reguli el DRET a l’alimentació? No.
Qui hi ha darrera l’especulació amb els aliments? Multinacionals i capitals especulatius.
Els capitals que especulen amb els aliments són els mateixos que condicionen les polítiques econòmiques governamentals? Sí.
La taxa Tobin o d’altres taxes que gravin els capitals especulatius ajudaria a la solució?
Què és la sobirania alimentària?
Els productes transgènics
Quin paper juguen els transgènics?
Què volem dir quan parlem d’agricultura insostenible?
Els aliments transgènics reben més calories provinents del petroli (llavors manipulades genèticament), que no pas del sol?
Es acceptable que es patenti la vida, quan la vida és anterior a les manipulacions industrials?
Quines conseqüències té i tindrà el conreu de transgènics?
Els transgènics serveixen per controlar el mercat de les llavors i l’agroalimentari en favor de multinacionals?
La majoria dels animals destinats al consum humà són alimentats amb productes transgènics?
Alternatives
Abans d’abordar les alternatives que calen per a fer front a un mal model econòmic:
Què són les necrotecnologies?
6 o 7 companyies transnacionals imposen les seves condicions a productors i consumidors?
Caldria que la societat civil imposés als governs la recuperació del control de les polítiques públiques?
Calen polítiques públiques adreçades a satisfer les necessitats de cada poble?
Cal donar més suport al pagès?
Hi ha massa intermediaris enriquint-se?
La crisi alimentària és la més injusta de totes les crisis?
+ info sobre la crisi alimentària:
· Viquipèdia
· ODG + No et mengis el món
· Quaderns de Pau i Solidaritat
· edualter.org
Us el podeu descarregar en alta definició clicant aquí.
Wikileaks posa al descobert l’aliança entre els Estats Units i el Govern espanyol per defensar els organismes genèticament modificats (OGM o “transgènics”).
El secretari d’Estat de Medi Rural, Josep Puxeu (Falset 1958, membre del PSC), va demanar a l’Ambaixada dels EUA a Madrid que mantinguessin la pressió sobre Brussel·les en favor de la biotecnologia i els transgènics.
J. Puxeu és un convençut defensor de la biotecnologia i ha defensat els transgènics en moltíssimes ocasions com mostra aquest recull d’afirmacions seves:
“No vull entrar en el terreny científic, però hi ha tants productes com el pa, els llevats, els vins, els formatges, la insulina dels diabètics elaborats amb productes transgènics, que sembla que estiguéssim maleïnt els avanços de la biotecnologia“.
“Aquesta és la meva postura pública i privada. Sempre he defensat l’ús de la biotecnologia amb avaluacions científiques i que en la UE hauria d’haver-hi una postura comuna per no caminar amb vetos per països“.
Avui en dia Espanya conrea el 75% del blat de moro (també anomenat dacsa o panís) transgènic de la UE.
L’any 2008 el blat de moro transgènic a Espanya va suposar el 30% del total conreat, amb més de 80.000 hectàrees plantades.
I malgrat les pressions de les grans multinacionals (com Monsanto o Syngenta) i les polítiques dutes a terme per aquests governs titelles del poder econòmic, l’última enquesta publicada per l’Eurobaròmetre (del passat 12 de novembre de 2010) demostra que l’opinió dels europeus és cada cop més contrària als transgènics, ja que els contraris a la biotecnologia han pujat del 57% al 2005 al 61% al 2010. En el mateix període, el suport als OGM va passar del 27% al 23%. Espanya era, segons aquesta enquesta, el país amb el major suport als transgènics al 1996 (66% dels enquestats) però al 2010 ja està gairebé en la mitjana europea (35% de suport).
+ info: El País / Revolta Global
Rosa Aguilar (Córdova, 1957), nova ministra de Medi Ambient i Medi Rural i Marí, declara: “Jo menjo aliments transgènics sense problemes”
I així ens va…
Si voleu veure tota l’entrevista (diari Público, 05.12.2010), cliqueu aquí.
A menudo cuando se habla del impacto de la crisis alimentaria y de la dificultad para acceder a una alimentación sana y saludable miramos hacia los países el Sur. En la actualidad, 925 millones de personas en el mundo pasan hambre y éstas se encuentran, mayoritariamente, en países empobrecidos.
Esta circunstancia se da en un periodo histórico donde se producen más alimentos que nunca en la historia, con un aumento de la producción de un 2% en los últimos veinte años mientras que la población crece a un ritmo del 1,14%. Por lo tanto de comida hay, pero la creciente mercantilización de los alimentos ha hecho que el acceso a los mismos se convierta en prácticamente imposible para amplias capas de la población.
Pero más allá del impacto dramático de estas políticas agrícolas y alimentarias en la generación de hambre en el mundo, hay que señalar, también, sus consecuencias en el aumento del cambio climático, la deslocalización alimentaria, la creciente descampesinización del mundo rural, la pérdida de agrodiversidad, etc., especialmente en los países del Sur global, pero también aquí.
En Cataluña, por ejemplo, tan solo el 2,46% de la población activa se dedica a la agricultura y este porcentaje se reduce año tras año, a la vez que se constata un envejecimiento progresivo del sector, ya que el relevo generacional es muy escaso. Se calcula que la incorporación de jóvenes al campo es diez veces inferior al de hace siete años. Si en el 2001, 478 jóvenes se sumaron a la actividad campesina catalana; en el 2008, tan sólo lo hicieron 49, según datos del sindicato Unió de Pagesos.
El empobrecimiento del campesinado es una realidad innegable. La renta agraria en Cataluña ha caído desde el 2001 en un 43,7%, situándose muy por debajo de la renta general. El encarecimiento de los costes de producción y la baja remuneración que los campesinos reciben por sus cultivos serían algunas de las causas principales que explicarían esta tendencia.
El sistema agroindustrial ha generado una progresiva desvinculación entre producción de alimentos y consumo, favoreciendo la apropiación por parte de un puñado de empresas, que controlan cada uno de los tramos de la cadena agroalimentaria (semillas, fertilizantes, transformación, distribución), con la consiguiente pérdida de autonomía del campesinado.
Para describir la estructura del actual modelo de distribución de alimentos se acostumbra a utilizar la metáfora del ‘reloj de arena’, donde unas pocas empresas monopolizan el sector generando un cuello de botella que determina la relación entre productores y consumidores. En la actualidad, el diferencial entre el precio pagado en origen, al campesino, y lo que pagamos en el supermercado se sitúa en torno a un 500% de media, siendo la gran distribución quien se lleva el beneficio. Por este motivo, los diferentes sindicatos campesinos reclaman una Ley de márgenes comerciales y que se les pague un precio digno por sus productos.
Frente a este modelo agrícola, desde mitades de los años 90, diferentes movimientos sociales vienen reivindicando el derecho de los pueblos a la soberanía alimentaria. Una demanda que implica recuperar el control de las políticas agrícolas y alimentarias, el derecho a decidir sobre aquello que comemos, que los bienes naturales (agua, tierra, semillas…) estén en manos del campesinado. Una propuesta que se basa en la solidaridad internacional y que no tiene que confundirse con los discursos chovinistas partidarios de “primero lo nuestro”.
En Cataluña, esta soberanía alimentaria implica el acceso a la tierra de quienes quieren incorporarse a la actividad agrícola, apostar por un banco de tierras, y denunciar la creciente especulación con el territorio. Es urgente, como reivindica la plataforma catalana “Som lo que sembrem“, una moratoria en el cultivo de transgénicos y dejar bien claro que la coexistencia es imposible. Cataluña y Aragón son las principales zonas de la Unión Europea donde se cultivan transgénicos, incluso variedades prohibidas en otros países. Hace falta una nueva Política Agraria Común (PAC), en clave de soberanía alimentaria, priorizando una producción, una distribución y un consumo de proximidad, un modelo agrícola vinculado a la agroecología, inversiones en servicios públicos y de calidad en el mundo rural y una legislación sanitaria adecuada para la transformación artesana y la comercialización local.
Sin un entorno rural y un campesinado vivo, otro mundo y otro consumo no serán posibles. Como dice “La Vía Campesina“, hoy “comer se ha convertido en un acto político”.
Esther Vivas es co-autora de ‘Del campo al plato’ (Icaria ed. 2009).
Artículo publicado en Público (edición de Catalunya), 03/08/2010.
Josep Pàmies és un camperol de Balaguer (Lleida) que fa 15 anys va abandonar els mètodes de cultiu amb ús abundant de químics i pesticides amb el resultat d’una radical millora de la seva pròpia salut i la de les seves terres. Des de llavors, Josep s’ha convertit en un ferm defensor del cultiu ecològic i ha investigat i promou l’ús de les plantes amb propietats medicinals, sobretot de l’estèvia o l’artemisa annua. Josep també critica feroçment la indústria farmacèutica i les empreses que promouen l’ús de transgènics, com Monsanto, per vetllar més per l’obtenció de beneficis econòmics -mitjançant l’ús de patents i la cronificació de la malaltia- que la recerca de solucions reals i ètiques.
+ info:
· blog de Josep Pàmies
· La dolça revolució de les plantes medicinals
· Entrevista en vídeo
“Avui menjar ha esdevingut un acte polític“.
Via Camperola
“Si som el que mengem, en aquest moment no sabem què som perquè no sabem el que estem menjant“.
Julia Navas López, 2002
“Solutions locales pour un désordre global” (Solucions locals per un desordre global)
111 min | Coline Serreau | 2010 | França
Aquest documental tracta d’anar més enllà dels nombrosos films “mediambientals” recents i motra solucions que, arreu del món, ja s’estan posant en marxa.
La directora Coline Serreau declara: “S’han filmat pel·lícules de denúncia o catastrofistes i han estat útils, però ara és el moment de mostrar que hi ha solucions, de donar veu a pagesos, filòsofs i economistes els quals, alhora que expliquen per què el nostre model de societat s’enfonsa en la crisi ecològica, financera i política que tots coneixem, també inventen i experimenten alternatives“.
+ info sobre la pel·lícula:
– web oficial
– wikipedia
“Crisi alimentària. Transnacionals, necrotecnologies i especulació financera. Moviment antitransgènic a Catalunya: lluites per la sobirania alimentària , la salut i la democràcia”
Jornada gratuïta sobre la crisi alimentària, continuació del seminari que es va fer al Fòrum Social Català.
Dissabte, 5 de juny de 2010, a partir de les 10h
Centre cívic “La Farinera“. Gran Via de les Corts Catalanes, 837 (Metro: L1- Glòries)
Ponents:
– Àlex Guillamón, d’Entrepobles,
– Carlos Sampietro, d’Attac,
– Gustavo Duch, autor del llibre “Lo que hay que tragar”,
– Miquel Vallmitjana, Pep Riera i Verònica Miró, membres de Som lo que Sembrem.
Programa:
10.15 – 10.30: Rebuda als assistents
10.30 – 14.00: Ponències
14.00 – 16.00: Servei de bar amb entrepans
16.00 – 18.00: Debat obert
18.00 – en endavant: Passi documentals
+ info: aquí
El derecho al libre acceso a la información se aplica también a los transgénicos
Agricultores, consumidores y ecologistas rechazan las presiones de la industria y exigen transparencia
El pasado 6 de mayo se publicó por primera vez la situación exacta de las parcelas donde se ha solicitado realizar ensayos con cultivos transgénicos experimentales en España [1]. Una reciente sentencia del Tribunal Europeo de Justicia afirma que la localización de los cultivos transgénicos están sujetos al libre acceso a la información y en países como el Reino Unido el Gobierno lo publica directamente en su página web [2]. Sin embargo, desde la industria de los transgénicos se ha lanzado una agresiva campaña de criminalización contra Amigos de la Tierra por haber hecho públicos estos datos. Agricultores, consumidores y ecologistas rechazan estas intimidaciones y exigen terminar con la falta de transparencia sobre los transgénicos en España.
En 2010, multinacionales como Monsanto, Syngenta, Bayer o Pioneer han solicitado permiso para experimentar en más de cien parcelas repartidas por todo el país con maíz, remolacha y algodón transgénico. Estos ensayos conllevan la utilización al aire libre de organismos de los que aún no se conoce sus efectos sobre la biodiversidad o la salud y suponen un grave riesgo de contaminación genética. Agricultores, vecinos, ayuntamientos y espacios naturales afectados tienen derecho a conocer su localización exacta para tomar medias de protección y control. España acoge el 42% de todos los experimentos con transgénicos al aire libre que se han realizado en la Unión Europea en los últimos años, algo que ha sido posible gracias al oscurantismo de la política sobre transgénicos.
Tras la publicación de estos datos, las empresas que quieren realizar estos ensayos han lanzado una campaña, a través de la patronal de la industria de las semillas ANOVE y de la Fundación Antama, de acoso y criminalización, acusando a Amigos de la Tierra de “incitación al vandalismo”.
Las organizaciones firmantes rechazan estas acusaciones y apoyan a Amigos de la Tierra en su decisión de publicar estos datos. Tal y como estableció el Tribunal Europeo de Justicia [3] “El derecho de acceso del público a la información se aplica a la liberación de transgénicos. Los Estados miembros no pueden invocar una excepción de orden público para oponerse a la divulgación del lugar de la liberación de organismos modificados genéticamente”.
Mientras gobiernos como el del Reino Unido, Portugal , Rumanía o Alemania facilitan esta información en su página web el Gobierno Español no la publica, y se ha resistido a facilitar las localizaciones de los campos experimentales. España tampoco cumple la legislación europea sobre los cultivos transgénicos comerciales, al no existir un registro público con su localización [4].
Desde COAG, CECU, Greenpeace, Amigos de la Tierra, Ecologistas en Acción, Plataforma Rural, Red de Semillas “Resembrando e Intercambiando”, WWF y SEO/Birdlife se exige una política de total transparencia sobre los cultivos y alimentos transgénicos.
Notas:
[1]
La localización de estos ensayos originalmente publicada por Amigos de la Tierra ha sido publicada también en las siguientes páginas web:
http://www.tierra.org/spip/spip.php?rubrique305
http://www.greenpeace.org/espana/campaigns/transgenicos/cultivos/campos-experimentales-de-trans
http://www.plataformarural.org/index.php?option=com_content&view=article&id=168&Itemid=172
[2]
Ver la página del Department for Environmental Food and Rural Affairs (DEFRA) del Reino Unido: aquí
En la web de la Agência Portuguesa do Ambiente: aquí
En la web del Gobierno alemán: aquí
En Rumanía: aquí
[3]
Comunicado del Tribunal Europeo de Justicia, de 17 de febrero de 2009 sobre la sentencia en el asunto C-552/07: “El Derecho de Acceso del Público a la Información se aplica a la liberación de OMG”
[4]
España es el único país de la UE que cultiva a gran escala el hasta hace poco único cultivo transgénico comercial autorizado, el maíz MON810. con 76.000 hectáreas cultivadas en 2009. En marzo de este año, la Comisión Europea aprobó un segundo cultivo transgénico comercial, la patata Amflora de BASF.
Grup de consum ecològic "El Guaret" 