You are currently browsing the category archive for the ‘Articles mitjans’ category.
Revista “Aliment” (Crític, 2023)
“Aliment” és l’onzena revista anual monogràfica de Crític. En les seves 144 pàgines de reportatges, d’entrevistes, d’articles d’opinió i també d’infografies i d’imatges a doble pàgina, la publicació reflexiona sobre la crisi alimentària de la nostra societat, una crisi que no és conjuntural sinó estructural, i afecta tant la producció d’aliments (pagesos, ramaders, pescadors…) com la manipulació, la distribució i el consum.
Dirigida per Laia Soldevila i coordinada per Jordi de Miguel, la revista s’estructura en quatre grans blocs: llavor, terra, menjar i reaprofitar, que són quatre moments del cicle de l’alimentació.
A la revista hi ha entrevistes amb Carlo Petrini (fundador del moviment Slow Food), Pep Riera (històric dirigent de la Unió de Pagesos), Marta G. Rivera Ferre (experta en sistemes alimentaris) i Ada Parellada (cuinera i propietària del restaurant Semproniana).
A més, hi ha articles i reportatges de Javier Guzmán (director de l’ONG Justícia Alimentària), Santiago Alba Rico (filòsof i assagista), María Sánchez (veterinària i escriptora) Vanesa Freixa (ramadera i activista rural), Marta Tafalla (doctora en Filosofia), Martí Sales (escriptor i músic, autor del llibre de relats “Aliment“, 2021), Gustavo Duch i Patricia Dopazo (editors de la revista Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas), Pino Delàs (pagès i impulsor de la granja de porcs ecològics Llavora), Gerard Batalla (pagès de “Som lo que sembrem“), Rosa Binimelis (sòcia de la cooperativa Arran de Terra), M. Luz Talavera i Francesca Zapater (sanitàries del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), Josep Cabayol, Siscu Baiges i Ester González (periodistes), Carina Bellver (periodista), Vandana Shiva (filòsofa i activista ecofeminista), Carolyn Steel (arquitecta i assagista) i Maria Nicolau (cuinera). També hi ha infografies sobre els impactes en la cadena alimentària, sobre els forats negres de les macrogranges i sobre el gran negoci de la distribució d’aliments.
L’acte de presentació de la revista ha tingut lloc el 18 de juliol de 2023 amb la directora de la revista, Laia Soldevila, i el coordinador editorial, Jordi de Miguel, i El pòdcast de Crític, presentat per la periodista de Crític Laura Aznar, l’escriptor i músic Martí Sales i la periodista Ana Polo.
Articles relacionats publicats a Crític durant els darrers anys:
– “Ni pagesos ni ciutadans lliures amb cuina pròpia” (Gerard Batalla, 08.09.2023)
– Entrevista a Pep Riera: “Ara la terra és per especular, no és per treballar-la” (08.09.2023)
– Entrevista a Carlo Petrini: “Polititzar l’alimentació és clau per combatre el desastre ambiental” (30.06.2023)
– “Menjar és un acte polític? Cinc preguntes (amb resposta) sobre sostenibilitat alimentària a Barcelona” (Helena Martín, 13.10.2021)
– Entrevista a Marta G. Rivera Ferre: “El nostre model alimentari fa aigües per tot arreu” (10.05.2022)
– Entrevista a Maria Nicolau: “El capitalisme ha extirpat la cuina del centre de les nostres vides” (21.12.2020)
– Entrevista a Vanesa Freixa: “L’alimentació és l’origen de molts dels problemes que tindrem” (11.03.2021)
– “Cinc coses que no t’han explicat sobre l’impacte de la teva alimentació” (Gustavo Duch i Carles Soler, 17.10.2018)
– “Què cal saber de la producció de la carn des d’una perspectiva política” (Gustavo Duch, Patricia Dopazo i Carles Soler, 24.07.2019)
– “Per què les macrogranges també són un problema a Catalunya” (Manel Riu, 18.01.2022)
– “‘Omertà’ a la indústria càrnia” (Javier Guzmán, 19.01.2022)
– “El mapa de les macrogranges més contaminants de Catalunya” (Manel Riu, 30.01.2023)
– “Desconstruir els plaers de la carn” (Ariadna Nieto Espinet i Silvia Valenzuela Lamas, 15.05.2020)
– “Porcs, pagesia catalana i sobirania alimentària” (Gustavo Duch i Carles Soler, 25.11.2015)
– Entrevista a Gerard Batalla: “Aquesta crisi ens obliga a preguntar-nos com produïm el que mengem” (07.05.2020)
– Entrevista a Vanesa Freixa: “El món rural no s’adona del menyspreu que pateix” (06.07.2023)
– “Per què ser jove i pagès és una missió (quasi) impossible” (Mar Carrera, 29.04.2022)
– “Guia fàcil per alimentar-nos de forma sostenible cada dia” (Laia Serra Valls, 14.09.2021)
– “Mites alimentaris que cal desmuntar abans dels àpats de Nadal” (Mar Calpena, 17.12.2020)
– “Amb animals o sense animals?” (Gustavo Duch, 18.10.2022)
– “Aliments bons, justos i sans per a tothom” (Vanesa Freixa, 13.04.2022)
– “Carn o verdures? Aliments amb ideologia política” (Vanesa Freixa, 23.07.2021)
– “Del gluten a la soja: desmuntant 6 postveritats alimentàries” (Carina Bellver, 24.07.2017)
– “L’emergència climàtica amenaça el cafè” (Manel Riu, 23.12.2021)
– “El preu dels aliments: un argument que no té valor” (Gustavo Duch, 08.09.2022)
– Entrevista a Daniele Rossi: “Un aliment ecològic també pot ser més barat; la clau és eliminar intermediaris” (30.11.2021)
– “Com contribuir a la sobirania alimentària del Sud global a través del comerç just” (Manel Riu, 12.05.2022)
Segons l’estudi “Mapatge sobre el preu i el valor dels aliments a Catalunya” elaborat per la cooperativa El Pa Sencer en base a entrevistes amb famílies de cinc cooperatives i grups de consum diferents d’arreu de Catalunya, comprar en una cooperativa de consum ecològic no surt més car que al supermercat.
Una de les limitacions que s’hi atribueixen al sistema alimentari agroecològic —en tota la seva dimensió— és l’elevat cost final que té per als consumidors. Són habituals les comparacions entre un producte convencional que podem trobar en un supermercat i un d’ecològic d’una botiga especialitzada en les quals sempre destaca el primer com molt més econòmic. Però per valorar seriosament aquesta diferència i arribar a conclusions més precises, cal filar més prim. A part del preu, s’han de tenir en compte aspectes com la composició de tota la cistella, els hàbits de consum i les externalitats que no es reflecteixen al preu.
En aquest estudi s’ha volgut obrir la mirada i, més enllà de comparar el preu de dos productes, hem comparat la despesa d’unitats familiars que compren en els circuits convencionals i les que compren en circuits alternatius, concretament en una cooperativa de consum local. Les dades parlen!
+info:
· “Mapatge sobre el preu i el valor dels aliments a Catalunya“. Sobirania alimentària. 05.05.2022
· “Adéu a un mite: comprar el menjar en una cooperativa no surt més car que al supermercat“. Diari Ara. 05.05.2022 (descarregar PDF)
Fa un parell de mesos vam penjar un post que recollia articles i opinions contràries a l’ampliació de l’aeroport de Barcelona.
En aquell moment s’estava començant a gestar l’organització de la mobilització social contrària a aquest projecte, una organització que avui en dia està molt més consolidada i que el proper diumenge farà una demostració de força amb la convocatòria d’una gran manifestació:
Ampliacions NO. En lluita pel clima, la salut i la vida
Diumenge 19 de setembre, 12.00 h
C. Tarragona, entre Pl. dels Països Catalans i Pl. Espanya. Barcelona
+info: www.ampliacionsno.cat
Convoquen: Xarxa per la Justícia Climàtica, Zeroport
#MenysAvionsMésVida #NiUnPamMés
Per la manifestació, La Coordinadora, conjuntament amb la cooperativa Germinal, ha engegat una iniciativa per anar tots els grups de consum junts al Bloc 3 (Defensa del territori), on es posaran el pagesos del Baix Llobregat amb els tractors, per fer-los costat.
També han preparat aquest cartell per fer-ne difusió i aquest altre per portar a la manifestació.
D’altra banda, Climacció organitza uns tallers de pancartes previs a la manifestació:
– dimecres 8, divendres 10, dimecres 15 i divendres 17, a les 17.00 h, a ARTS Can Batlló (c. Constitució, 25)
– diumenge 12, a les 17.00 h, al Casal de Barri Pou de la Figuera (c. Sant Pere Més Baix, 70)
Finalment, aprofitem aquest post per, tal com vam fer amb l’anterior, fer un recull d’articles sobre el tema:
Emergència. Suplement informatiu sobre el projecte d’ampliació de l’aeroport de Barcelona-El Prat. La Directa. Tardor 2021
Les tres claus de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona. Vilaweb. 2021
Mentides i mitges veritats del pla ambiental d’AENA. Manel Riu. Crític. 17.09.2021
Preguntes imprescindibles encara no respostes sobre l’aeroport. Frederic Ximeno. Crític. 16.09.2021
La ampliación del aeropuerto, una apuesta por el cambio climático y por el retroceso económico de Barcelona. Pau Noy Serrano. La Vanguardia. 08.08.2021
No és la pista, estúpid! (2). Xavier Roig. Ara. 19.08.2021
Aviones en la nieve. Jordi Mir. El País. 25.08.2021
“El creixement de l’aeroport pressiona una pagesia en perill d’extinció”. Gemma Garcia. La Directa. 02.09.2021
Entre l’aeroport i els Jocs: viure del passat o mirar al futur?. David Cid. Crític. 07.09.2021
El hombre que ganó la batalla de la Ricarda. Antonio Cerrillo. La Vanguardia. 12.09.2021
Obres artístiques de gran format, a favor de preservar el delta i en contra d’ampliar l’aeroport, es poden veure al Camí de la Platja del Prat. Ajuntament del Prat. +info: Art pel Delta
“Som Natura!”. Més d’una vintena d’artistes graven una cançó contra l’ampliació de l’aeroport.
Últimament, i de cop i volta, des de determinats sectors econòmics i polítics s’ha començat a exigir la “immediata i imprescindible” ampliació de l’aeroport de Barcelona, menystenint qualsevol consideració ambiental relativa a la preservació de les zones naturals protegides del Parc Agrari del Baix Llobregat i obviant l’opinió de la resta de la ciutadania.
No obstant, l’oposició frontal de moltes entitats i d’una bona part de la ciutadania no s’ha fet esperar i de seguida han sorgit plataformes, manifestos, articles i manifestacions contràries a l’ampliació i, fins i tot, entitats disposades a dur el cas als tribunals europeus.
Aquí teniu un recull de totes aquestes informacions:
Ni un pam més. Preservem el delta. Protegim el clima. No a l’ampliació de l’aeroport. Declaració de l’Ajuntament del Prat de Llobregat. Us hi podeu adherir des d’aquí.
Tres-centes entitats de la societat civil exigeixen la retirada “immediata i sense condicions” dels plans d’ampliació de l’aeroport. Gemma Garcia. Directa. 07.07.2021
Rebuig de la Unió de Pagesos a l’ampliació de l’aeroport. 08.06.2021
10 raons per les quals ampliar l’aeroport és inacceptable. Sara Mingorria i Alejandro González (Plataforma Zeroport). Crític. 04.06.2021
El delta del Llobregat no té preu. Jaume Grau López. Crític. 11.06.2021
Una ampliació de l’aeroport sense sentit. Antoni Soy. Directa. 25.06.2021
L’ampliació de l’aeroport del Prat faria inviable una major protecció mediambiental ordenada per la Comissió Europea. Jesús Rodríguez i Gemma Garcia. Directa. 30.06.2021
Alejandro González (Plataforma Zeroport): “Els empresaris fan un xantatge amb l’ampliació de l’aeroport”. Entrevista a Vilaweb. 03.06.2021
Lluís Toldrà (Depana): “El daño ambiental del plan de Aena sería irreparable”. Entrevista a La Vanguardia. 06.06.2021
Mitges veritats en la cobertura del debat sobre l’ampliació de l’aeroport del Prat. Manel Riu. Mèdia.cat. 15.06.2021
Pros y contras de la ampliación del Aeropuerto de Barcelona: lagunas, aviones y una decisión en manos de la UE. Pau Rodríguez. elDiario.es. 31.05.2021
Plataforma Zeroport. Plataforma pel decreixement del port i l’aeroport de Barcelona
Ni un pam de terra. Plataforma veïnal del Prat de Llobregat per la defensa del territori
SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet. Plataforma contrària a l’especulació urbanística de la comarca i a favor d’una reorientació total de l’urbanisme metropolità
Aquest 2021 Barcelona és Capital Mundial de l’Alimentació Sostenible i precisament a principis d’any el projecte Smart Farming Labs, recolzat per UPC, guanyava el Premi Talent Cambra en la categoria d’Agricultura i Ramaderia atorgat per la Welcome Talent Society i la Cambra de Comerç de Barcelona.
Aquest projecte ha estat concebut com un projecte purament empresarial d’agricultura 4.0, que pretén digitalitzar tota la cadena alimentària, de la llavor a la taula, a partir d’una agricultura intensiva d’hivernacles ultra tecnificats al Parc Agrari del Baix Llobregat. Alhora, com és evident, és un projecte completament desconnectat de les necessitats de la pagesia local i de l’important paper de conservació del territori que aquesta exerceix.
El projecte ha fet que a alguns pagesos del Parc Agrari ja no se’ls renovessin els contractes de lloguer de les terres i que el preu del sòl comencés a pujar, en un procés similar al de l’especulació immobiliària i la gentrificació que es dóna a les ciutats.
Això ha encès (de nou! i van…) totes les alarmes del sector agrari del Baix Llobregat i des de la Unió de Pagesos s’ha emès el següent comunicat per denunciar-ho:
Dissenyar el futur de l’alimentació i els territoris sense la pagesia?
A Catalunya la pagesia està en extinció i conforma només un 1,6% de la població activa. L’abandonament de terres i explotacions és cada vegada més palpable i del 2005 al 2016 van perdre un 25% de les UTA i un 21% de la població activa en el sector [1].
En l’actual context de crisi econòmica, sanitària, climàtica, energètica i de biodiversitat l’abastament alimentari de proximitat i ecològic a les ciutats s’enfronta a obstacles en termes d’accés i distribució, escassetat, cultura de consum insostenibles i malbaratament d’aliments, entre d’altres.
En l’any de la Capital Mundial de l’Alimentació Sostenible a Barcelona volem denunciar que l’orientació que estan prenent les polítiques agràries [2] i alimentàries en el nostre territori posen en qüestió el discurs sobre sostenibilitat i salut que des de l’administració s’està fent arribar a la ciutadania.
Així, un nou tipus d’agressió especulativa s’està forjant al Baix Llobregat, l’Agricultura 4.0 [3], que pretén digitalitzar la cadena alimentària de la llavor a la taula. A Espanya, el projecte d’agricultura 4.0 que trobem més avançat es pretén desenvolupar al Parc Agrari del Baix Llobregat amb l’Smart Farming Labs [4] amb el suport de l’administració, universitats i centres de recerca [5]. S’hi pretén desenvolupar un model d’hivernacles ultra moderns amb la inversió de diversos milions d’euro per hectàrea. Un projecte completament desconnectat de les necessitats de la pagesia local i de l’important paper de conservació del territori que actualment exerceix. Es tracta d’un model hiperproductivista en el qual la pagesia hipotecada assumirà els riscos de produir aliments per saturar un mercat incapaç de remunerar i dignificar el seu treball.
En el cas del Parc Agrari, el que coneixem del projecte presentat per l’empresa Smart Farming Lab no deixa de ser un altre procés especulatiu que fa augmentar el preu del sòl i expulsa les explotacions agràries del territori. No es tracta de cap empresa que inverteixi en agricultura, sinó d’un mer intermediari de terres i instal·lacions.
A banda de les infraestructures agrícoles que pateixen dèficits històrics, com els sistemes de reg i de drenatge obsolets, des de fa anys els horts lúdic i d’oci en municipis com Gavà i la pressió urbanística [6] dificulten l’accés a la terra a la pagesia i el seu relleu generacional. Ara la UPC s’uneix al procés amb la seva aposta pel cultiu de cànnabis industrial [7] –una bombolla molt relacionada amb aquest tipus d’agricultura del futur- i està posant en risc molts projectes del Baix Llobregat fins ara viables.
A més de l’impacte directe sobre el valor de terra, el procés d’implantació de l’Agricultura 4.0 suposa un nou distanciament de les polítiques alimentàries compromeses en el Pacte de Milà i no responen als problemes estructurals que vivim a la comarca i en l’agricultura familiar.
L’aposta que des d’Europa s’ha fet per a la integració de la tecnologia en el sector es contempla en els objectius transversals de la PAC. Així, s’estima una inversió de 10.000 milions al període 2021-2027 a la investigació i la innovació en l’alimentació, l’agricultura, el desenvolupament rural i la bioeconomia i la integració d’aquest objectiu en els diversos instruments de finançament disponibles a nivell regional (FEDER, FEADER), nacional (FEDER, FEADER i fons CDTI, ajuts MINECO per a la indústria 4.0, entre d’altres) i Europeu (H2020, Life, Interreg, EUREKA, …) per abordar els reptes de la digitalització en el sector. Així mateix, cal pensar que els fons de la UE-Next Generation també estaran dirigits al desenvolupament d’aquest procés.
La base conceptual d’aquesta orientació és que l’aplicació del conjunt de noves tecnologies (agricultura intel·ligent, indústria 4.0), la connectivitat (IOT) i el Big Data, pot contribuir a simplificar la gestió de les ajudes PAC, la tecnificació de l’agricultura, la indústria agroalimentària 4.0, la productivitat, la sostenibilitat i l’optimització en la utilització de recursos, la competitivitat dels mercats, l’equilibri de la cadena agroalimentària, l’adaptació al canvi climàtic [8] i afrontar la despoblació.
Aquest període establirà les bases del futur del sector, per la qual cosa cal donar seguiment a les directrius que, des dels despatxos de polítics, assessors i científics, es prenen [9]. No estem disposats a ser, una altra vegada, el motor d’arrencada de la Revolució Verda 2.0 per al manteniment i desenvolupament del sector tecnològic, biotecnològic i Data Driven. La “modernització de l’agricultura” no es pot promoure a esquena de la pagesia i basar-se en propostes que no neixen de el sector.
Davant d’aquest nou paradigma ens qüestionem qui seran els veritables beneficiaris d’aquestes inversions i cap a quina tipologia d’explotacions aniran dirigides. Existeixen precedents sobre l’apropiació i patentat, per part del sector privat, dels resultats de les investigacions -finançades amb fons públics- d’universitats i centres de recerca.
També qüestionem els ineficients mecanismes de transferència de resultats per als i les productores que realitzen aquestes institucions que, en la majoria dels casos, centren el seu focus d’atenció en grans empreses agràries amb possibilitat d’inversió i/o capital creditici o en empreses tecnològiques per tal de crear nous béns de mercats amb potencial de desenvolupament.
En aquest escenari tots els actors –des de la pagesia fins al consumidor final- passaran a ser mers operadors sense poder de decisions d’una cadena alimentària controlada per empreses tecnològiques, fons d’inversions financera i multinacionals [10] i una oportunitat per a l’augment de la creixent finançarització de la cadena alimentària [11].
És prioritari desenvolupar mecanismes garants de la participació pagesa en la presa de decisions sobre la “tecnificació” del sector així com establir protocols de transparència per a la governança de dades i la reducció de la bretxa digital.
Una institució pública com la UPC, que diu voler estar al costat del sector, s’hauria de qüestionar a quin model d’empresa vol donar suport.
Fem una crida d’atenció a les administracions i a la ciutadania per demanar que el pressupost de les polítiques públiques destinades al sector no només s’enfoquin en l’augment de la productivitat com a única font per millorar els ingressos de la pagesia i el sosteniment del món rural i agropecuari.
Considerem prioritari desenvolupar altres objectius que cobreixin les deficiències que fins al moment vénen limitant el manteniment de l’activitat agroramadera. Garantir drets d’accés a la terra, l’aigua i les llavors, afavorir la investigació pagesa, millorar els canals de comercialització, recolzar l’adaptació al canvi climàtic, preveure programes de protecció social i d’accés als serveis bàsics i reduir la bretxa digital en zones rurals són alguns dels àmbits en què les polítiques alimentàries presenten deficiències.
És fonamental invertir recursos en el desenvolupament d’altres instruments, més apropiats, que ja han demostrat que afavoreixen la resiliència i l’autonomia pagesa com són, entre altres, la regeneració de la matèria orgànica de l’ús sòls, la conservació i recuperació de llavors, la regeneració de la biodiversitat silvestre, l’ús d’energies renovables, l’enfortiment dels canals curts de comercialització i els grups de coneixement camperol-camperol.
El Pla d’acció global de la Dècada de les Nacions Unides de l’Agricultura Familiar estableix clarament les línies de treball [12] per afavorir l’enfortiment i adaptació del sector als reptes futurs.
Les empreses agrícoles familiars i els petits productors i productores som el motor de la transició sòcio-ambiental i econòmica del medi rural i juguem un paper fonamental en el proveïment d’aliments a les ciutats i territoris confrontants, contribuint a preservar sistemes alimentaris resilients, diversificats, justos, accessibles i saludables.
El Parc Agrari del Baix Llobregat és un proveïdor de producte fresc a l’àrea metropolitana de Barcelona. A banda de la funció de proveïment d’aliments, el Parc Agrari té una funció educativa i d’equilibri territorial per a tot el territori.
El desenvolupament integral i sostenible per als pobles i entorns agraris passa per recuperar el valor econòmic, social i mediambiental del sector primari, gestionat per pagesia que treballem la terra directament. Per això cal garantir l’accés a la terra i als recursos productius per a la pagesia familiar, especialment per als joves que han de fer el relleu generacional.
La nostra comarca, com moltes d’altres, enfronta el gran repte de superar l’envelliment del sector, la dificultat d’accés a la terra, la transició cap a models productius ambientalment més sostenibles i construcció de resiliència que ens permeti afrontar amb solidesa els incerts reptes que ens espera en el canvi climàtic.
A més, l’especulació del sòl és una amenaça continua. Des del descabellat i fallit Eurovegas (info aquí, aquí i aquí), el Parc Agrari ha d’anar superant obstacles constantment, però fins ara cap com el que representen els actuals moviments especulatius que estan expulsant pagesia de la terra de conreu.
Per altra banda, l’ampliació de les zones ZEPA que exigeix la Unió Europea a l’estat espanyol, també tindrà un impacte en el Parc Agrari. El delta del Llobregat és un espai permanentment amenaçat per projectes urbanístics i d’infraestructures que afecten l’espai agrari i les zones naturals.
La reducció dels espais agraris i naturals afegeixen pressió al terreny cultivat i al Parc Agrari del Baix Llobregat, que rep, els efectes de la reducció de les zones naturals. La deficient gestió d’aquests espais i la seva progressiva reducció fa que la fauna salvatge hagi de buscar refugi en els espais agraris.
Qualsevol proposta de major protecció ha de passar necessàriament pel consens amb el sector agrari. A banda de la modernització dels sistemes de reg i de drenatge, infraestructures agrícoles que pateixen dèficits històrics.
Vistos els reduïts recursos que l’administració està invertint per donar continuïtat a un model productiu basat en els principis de la sobirania alimentària i l’escassa posada en valor del nostre treball.
Vist el distanciament dels interessos de l’administració, les universitats i centres de recerca per recolzar-nos en els reptes als quals s’enfronta l’agricultura en el territori des de fa anys, diversos actors del territori (pagesia, consumidors, ecologistes, associacions de veïns…)…
Fem una crida per crear una eina de suport a la pagesia, la defensa i conservació del territori i el manteniment d’una economia social i solidària que ens permeti accedir a aliments sans i de proximitat.
[1] Dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya.
[3] Consisteix en l’ús de la connectivitat (IOT), el Big Data, la Intel·ligència Artificial (IA) i el Blockchain, per obtenir un major benefici de les interaccions multidisciplinars que es donen entre els diferents actors de la cadena de valor agroalimentària.
[4] Interempresas: La agricultura 4.0 llega a Barcelona de la mano de Smart Farming Labs
El 7Set: La agricultura 4.0 llega a Barcelona de la mano de Smart Farming Labs
[5] UPC: Smart Farming Labs guanya el Premi Talent Cambra de Comerç
Videos y ponencias de la jornada ‘Impacto de la agricultura 4.0 en el marco de la PAC
[6] Veïns, ecologistes i agricultors amb un objectiu comú: salvar el delta del Llobregat
[8] Red Rural Nacional. 2020. Grupo Focal sobre digitalización y Big Data en los sectores agroalimentario y forestal y el medio rural. Ideas para una aproximación estratégica a la digitalización del sector. Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación.
[9] Vegeu Annex 1 p. 147-170 de Red Rural Nacional. 2020. Grupo Focal sobre digitalización y Big Data en los sectores agroalimentario y forestal y el medio rural. Ideas para una aproximación estratégica a la digitalización del sector. Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación.
[10] La insostenible Agricultura 4.0. Digitalización y poder corporativo en la cadena alimentaria. 2020. ETC group
[11] Clapp, Jennifer and S.Ryan Isakson. 2018. Speculative harvests. Financialization, food, and agriculture . Black Point, Nova Scotia: Fernwood Publishing
En aquest blog ja hem publicat dues entrades sobre els segells de certificació ecològica:
– “La necessitat dels segells de certificació ecològica“
– “Informació sobre els segells ecològics“
En aquest cas, però, volem posar-vos a l’abast informació sobre el polèmic “Nutriscore”, el qual ja ha començat a implementar-se i que ben aviat serà d’ús generalitzat.
La següent selecció d’articles us hauria de permetre resoldre, sinó tots, la major part dels dubtes que tingueu sobre el Nutriscore:
– Nutriscore (Wikipedia)
– La gran mentira del Nutriscore (article / dossier) (Justícia Alimentària, 12.04.2021)
– Nutriscore: la herramienta para distinguir los productos saludables (OCU, Organización de Consumidores y Usuarios)
– Guía del Nutriscore: ¿cómo funciona el semáforo de los alimentos? (Boticaria García, 01.03.2021)
– Nutri-Score: ¿un sistema para blanquear ultraprocesados? (El Comidista, El País, 28.07.2020)
A més, us recomanem aquest article, que reflexiona sobre l’embolcall i l’etiquetatge dels aliments com una forma més de màrketing i d’engany dels consumidors:
– El simulacro de la ensaladilla de cangrejo (ctxt, 27.03.2021)
Des que es va decretar l’estat d’alarma a causa del coronavirus i va començar l’estricte confinament domiciliari, hi ha un tema que ha estat objecte de polèmica: la prohibició radical de què els nens surtin de casa.
S’han escrit molts articles (dels quals en fem una recull aquí sota) per reivindicar la necessitat dels més joves de sortir a l’exterior i la Heike Freire ha començat una campanya a change.org per reivindicar l’empatia i el respecte als drets i necessitats dels infants en la crisis del coronavirus.
Gràcies a aquesta pressió, fins i tot el Síndic de Greuges ha demanat que es consideri l’interès primordial dels infants i adolescents en totes les mesures preses per gestionar la crisi sanitària de la COVID-19.
Des d’El Guaret ens volem sumar a aquest clam i, per això, pengem aquesta notícia i fem aquest recull d’articles:
– “La asombrosa desaparición de 7 millones de niños españoles por el coronavirus“. Carlos Prieto entrevista César Rendueles. El Confidencial. 22.03.2020
– “¿Algú pensa en les criatures?“. Esther Vivas. El Periódico. 23.03.2020
– “Com el confinament afecta els més joves: “Ara més que mai els mestres han de demostrar la seva vàlua”“. Sílvia Marimon. Ara. 24.03.2020
– “Hi ha alternatives a confinar els infants 24 hores al dia a casa pel coronavirus?“. Raquel Correa. Criatures. Ara. 25.03.2020
– “Allibereu ja els nostres fills i filles“. Roger Palà. Crític. 30.03.2020
– “¿Por qué los niños españoles no pueden salir a la calle durante el confinamiento?“. Carolina García. El País. 30.03.2020
– “Cómo y por qué hay que permitir que los niños salgan un poco a la calle“. Tania García. El País. 03.04.2020
– “Ocho falsas creencias sobre los niños y el confinamiento“. Heike Freire i José María Paricio Talayero. El País. 04.04.2020
– “Heike Freire: “El Gobierno está negando a los niños y niñas lo que recomienda la OMS: una hora diaria al aire libre”” Axier López entrevista Heike Freire. El Salto. 06.04.2020
– “Francesco Tonucci: “No perdamos este tiempo precioso dando deberes”“. Ana Pantaleoni i Gianluca Battista entrevisten Francesco Tonucci. El País. 11.04.2020
– “Soy padre de tres vectores de transmisión asintomáticos e incontrolables“. Isaac Rosa. eldiario.es. 14.04.2020
– “El coronavirus no se ceba con los niños, el confinamiento sí“. Beatriz Lucas i Pablo Linde. El País. 14.04.2020
– “Com viuen els infants i els adolescents el confinament?“. Helena Martín. Crític. 17.04.2020
– “Prohibit ser infants“. Gemma París i Carme Romia. Catorze.
Fa anys que va creixent la preocupació ciutadana per la contaminació atmosfèrica i acústica a Barcelona sense que s’albirin polítiques eficients per revertir la situació. Des del 2010 la ciutat supera constantment els valors màxims de pol·lució per diòxid de nitrogen establerts per la Unió Europea i està permanentment per sobre dels límits de contaminació que l’Organització Mundial de la Salut recomana no sobrepassar.
Ara la Comissió Europea acaba d’anunciar que, després de l’expedient obert el 2015 contra Espanya, portarà el govern de l’Estat davant la justícia europea per la mala qualitat de l’aire, especialment a tota l’àrea metropolitana de Barcelona i a Madrid.
Així mateix, des de fa un temps creixen els moviments veïnals que reclamen un canvi en les polítiques urbanes i de mobilitat que afavoreixen la reducció de la contaminació i la millora de la salut dels ciutadans.
Per tot això, fem una selecció d’articles i enllaços que tenen a veure amb aquest tema.
Entitats i moviments veïnals:
– Plataforma per la Qualitat de l’Aire
– Stop a la contaminació de l’aire de Barcelona
– Ei!xample Respira
– Prou trànsit
– Prou soroll
– Park(ing) Day
– Catalunya camina
– PTP (Promoció del Transport Públic)
– BACC (Bicicleta Club de Catalunya)
– Amics de la Bici
– Bicihub
Articles:
– Brussel·les diu prou i porta Espanya a la justícia europea per la contaminació (Elena Freixa i Júlia Manresa, Ara, 24.07.2019)
– Barcelona perd la batalla contra la contaminació (Clara Blanchar, El País, 02.03.2019)
– La (mala) qualitat de l’aire de Barcelona: 3.500 morts prematures cada any i menys esperança de vida (Marc Font, Crític, 22.10.2018)
– La contaminació a Barcelona en temps real (Ara)
– L’aire que ens intoxica (Isaac Salvatierra, Georgina Ferri i Miquel Bernisa, Ara)
– Que corri l’aire (El Periódico)
– Barcelona, revolució bici (Isaac Salvatierra, Georgina Ferri i Maria Ortega, Ara)
– Articles sobre contaminació (El País)
– Vídeo del debat “L’aire que respirem: Una amenaça per a la salut a Barcelona?” (Crític, 30.10.2018)
Webs oficials:
– Nivells de contaminació atmosfèrica a Catalunya
– Qualitat de l’aire (Ajuntament de Barcelona)
– Mobilitat sostenible (Àrea Metropolitana de Barcelona)
– Qualitat de l’aire (Diputació de Barcelona)
Sobre el canvi climàtic, en general:
– Barris pel clima
– Moviment per la Justícia Climàtica
– Rebel·lió o Extinció (XR Barcelona)
– Climacció: facebook / twitter
– Extinction Rebellion
– By 2020 We Rise Up
– Fridays for future
– Per aprofundir més sobre el canvi climàtic, consulteu el post que vam publicar fa uns mesos.
Sembla que últimament han revifat el debat i l’activisme contra el canvi climàtic.
En aquest blog ens fem ressò constantment d’esdeveniments, llibres o documentals que hi tenen a veure, però ara dediquem aquesta entrada especialment al tema.
A la tardor va tenir lloc la “Marxa pel Clima“, després vam saber de la Greta Thunberg (a la cimera COP24 de Katowice, Polònia / Ted Talk), dels Fridays For Future, del col·lectius Extinction Rebellion (a Catalunya, Rebel·lió o Extinció) i del moviment By 2020 We Rise Up.
Aprofitem, doncs, el moment i us deixem una sèrie d’enllaços a interessants articles sobre el canvi climàtic:
– Blog “Protecció del Clima” (Jaume Josa i Pons, Ara)
– 30 coses que pots fer tu contra el canvi climàtic (Mario Martín Matas, Ara, 28.11.2015)
– Alerta climàtica: quins perills afronta la Catalunya de l’any 2040? (Josep Cabayol Virallonga i Siscu Baiges Planas (SICOM), Crític, 05.06.2017)
– El canvi climàtic redueix la producció de vi en un 30% al Penedès (Josep Cabayol Virallonga i Siscu Baiges Planas (SICOM), Crític, 23.10.2017)
– Malalts climàtics, una nova alerta per al futur de la nostra salut (Josep Cabayol, Siscu Baiges i Ester González, Crític, 06.05.2018)
– El canvi climàtic arriba al teu plat (Sònia Sánchez, Ara, 08.12.2018)
– La veritat sobre el canvi climàtic (Àlex Guillamon, Crític, 13.03.2019)
– El canvi climàtic és el problema més greu de la humanitat; però per què cap govern no s’hi enfronta de debò? (Sergi Picazo, Crític, 14.03.2019)
Més informació:
– Oficina catalana del canvi climàtic (Generalitat de Catalunya)
– Sostenible (Diputació de Barcelona)
– Barcelona pel Clima (Ajuntament de Barcelona)
– El canvi climàtic (Servei Meteorològic de Catalunya)
– Continguts sobre el canvi climàtic (CCCB)
– Articles sobre el canvi climàtic (diari Ara)
– Articles sobre el canvi climàtic (diari El Periódico)
Fa temps vam penjar l’article “Què és la sobirania alimentària” de l’Esther Vivas que podria servir d’introducció a un concepte, encara avui en dia, desconegut per molta gent.
També vam penjar la ressenya del llibre “Género, agroecologia y soberanía alimentaria” d’Emma Siliprandi i Gloria Patricia Zuluaga i editat per Icària Editorial.
Aquest post, doncs, el dediquem a aprofundir sobre el concepte “Sobirania alimentària” amb diversos articles:
“Què ha de fer Catalunya per tenir sobirania alimentària”
Article d’investigació de Josep Cabayol, Siscu Baiges i Ester González publicat a Crític.
Si el 2050 hi ha 9.000 milions d’habitants al planeta, probablement no hi haurà prou menjar per mantenir l’actual patró alimentari, segons afirmen els experts. És possible avançar cap a una millor sostenibilitat/suficiència alimentària? Fins on podria abastir-se Catalunya amb la producció d’aliments pròpia? Són millors els comestibles de quilòmetre zero per fer front als nous riscos? La resposta depèn de si concebem l’alimentació com un negoci o l’entenem com un dret inalienable, i el menjar, com un bé comú.
“L’autoproveïment d’aliments a Catalunya. És possible la nostra sobirania alimentària?“
Article de Pep Tuson Valls, publicat al número 55 de la revista Agrocultura.
Catalunya té capacitat per a ser sobirana des d’un punt de vista alimentari? En la publicació “Arran de terra. Indicadors paticipatius de sobirania alimentària a Catalunya” (Marc Badal i altres, 2011) s’hi reconeix que “caldria avaluar quin percentatge d’autoabastiment es podria assolir per als diferents productes alimentaris (…). Un aspecte que fins ara ningú ha estudiat”. Aquesta mancança va estimular l’autor a posar-se a treballar sobre aquest tema i en aquest article trobem el resultat del seu estudi.
“Porcs, pagesia catalana i sobirania alimentària“
Article de Gustavo Duch publicat a Crític.
A Catalunya han desaparegut en 10 anys 6.800 petites i mitjanes finques agrícoles i la població activa agrària no arriba a l’1%. Mentrestant, el gran ‘lobby’ agroalimentari català es concentra en mans de famílies com Carulla (Agrolimen) i Carceller (Damm) i d’empreses com Danone, Casa Tarradellas, Vall Companys, Borges o Guissona.
D’altra banda, Catalunya té una potent indústria porcina, intensiva i contaminant, amb 6,3 milions de porcs concentrats en tres comarques: el Segrià, Osona i la Noguera.
Entrevista a Paul Nicholson, activista per la sobirania alimentària
Text de Gustavo Duch publicat a Crític.
Gustavo Duch: “Vaig conèixer Paul Nicholson (1947) a Barcelona, fa uns 20 anys. Hi va arribar acompanyant l’activista José Bové, en aquells dies l’’enfant terrible’ dels McDonald’s. Als locals de la Federació Catalana d’ONGD s’amuntegava la gent per saludar Bové, però jo tenia clar el meu objectiu. L’estampa de tots dos era un mica Astèrix i Obèlix: José, baixet i amb bigoti gal; Paul, alt i gros. Per trencar el gel, li vaig preguntar si amb aquest cognom era britànic. “Joder, soy vasco”, em va dir. Des de llavors m’uneix una gran amistat amb aquest ramader de vaques de llet, líder històric de la Via Camperola, el moviment social més gran del món, que congrega més de 250 milions de famílies camperoles”.
Ara que s’apropa Nadal i es posen en marxa tot de campanyes per ajudar els més desafavorits, hem cregut convenient qüestionar-nos sobre el objectius reals d’aquestes accions i sobre a qui beneficien realment.
És per això que hem trobat especialment interessants els següents articles, que en qüestionen els objectius solidaris i obren la mirada per mostrar-nos interessos normalment ocults.
– El gran recapte: fer negoci amb la bona voluntat. Xavier Montagut, 2013
– Grans Recaptes i Bancs d’Aliments: lluita contra la pobresa o gestió de la misèria?. Albert Sales, 2014
– El Banc d’Aliments, caritat o negoci?. Jordi Gascón, 2016
– Bancos de alimentos: ¿excedentes alimentarios para combatir la malnutrición?. Xavier Montagut, 2016
– Los Bancos de Alimentos y el Opus Dei. 2013
També és interessant el llibre “Banco de Alimentos. ¿Combatir el hambre con las sobras?” escrit per Jordi Gascón i Xavier Montagut i publicat el 2015 per Icària Editoria (+info aquí i aquí)
El passat 9 de gener d’aquest 2016 la Cristina Armengol, d’Olimliber, va publicar un interessant article a Vilaweb titulat “Som el que mengem, ja ho deien al segle XIX” on proposa un recorregut pel món de l’alimentació de la mà de l’higienista Pere Felip Monlau (1808-1871).
Val molt la pena!
Podeu llegir l’article sencer clicant aquí.
Article de Marta Gandarillas publicat al número 26 de la revista BioEco Actual (setembre 2015)
Consumir productes ecològics no només suposa alimentar-nos i viure d’una manera més saludable, també contribueix a la lluita per un futur més digne per als nostres fills i per un planeta sostenible, lliure de químics i transgènics. A Espanya portem una estona en camí però si mirem a altres països del nostre entorn, comprovem que hi ha molt per recórrer i que no és una aposta idealista sinó una qüestió de voluntat i sentit comú.
Segons les dades de la Comissió Europea, de 2000 a 2011 la demanda d’aliments ecològics a Europa es va quadruplicar. Més del 70% dels europeus confia en els productes ecològics tot i que, d’aquest número, gairebé un 60% opina que caldria millorar el sistema de control.
Un dels objectius de la certificació ecològica europea va ser precisament donar unes garanties als consumidors i evitar la confusió en identificar un producte ecològic. Per això, des de 2010 és obligatori el logotip ecològic europeu de la “eurofulla”, el qual permet als consumidors saber que els productes que porten aquesta certificació, segueixen les mateixes normes de control que estableix la UE. Es va permetre un període de transició i des de juliol de 2012 és també obligatori per a tots aliments ecològics pre-envasats i que hagin estat produïts en els Estats membres de la UE. Des de llavors, els productes que no s’elaboren d’acord a les normes ecològiques europees, ja no poden utilitzar termes com bio, eco, etc…, en marques registrades, etiquetats o publicitat.
En un estudi de 2012 del Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí MAGRAMA), sobre el perfil del consumidor d’aliments ecològics a Espanya, resultava preocupant la dada que, “només un terç de la població espanyola reconeix l’etiqueta identificativa del producte ecològic”. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
Les raons per consumir aliments ecològics són múltiples i variades: la salut, el medi ambient, el sabor, la durada i, també, el cost.
En aquests dos articles hi trobareu aquestes raons ben argumentades i un llistat d’avantatges dels aliments ecològics i de desavantatges dels aliments convencionals.
Per cert, potser hauríem de començar a anomenar, simplement, aliments naturals als aliments ecològics i aliments artificials (o tractats) als que encara ara anomenem convencionals, no?
– “Cinc raons per ser eco” (David Samper)
– “La importància dels aliments ecològics” (Esther Baena)
Segons les estadístiques, l’agricultura ecològica no para d’estendre’s i, alhora, els europeus cada vegada reclamen més aliments ecològics i de proximitat.
Durant l’última dècada la superfície dedicada a la producció ecològica ha crescut a un ritme de 500.000 hectàrees més cada any. Ara mateix el 5,4% de la superfície agrària de la UE és d’agricultura ecològica i ja supera els 10 milions d’hectàrees.
Paral·lelament el 67% dels europeus assegura que no hi ha prou oferta d’alimentació local i el 91% reclama als responsables polítics una proposta que garanteixi la implementació d’una producció local i sostenible.
Si voleu llegir els articles sencers, cliqueu als següents enllaços:
– 500.000 hectáreas dedicadas a la agricultura ecológica más cada año en Europa
– De agricultor a consumidor: apoyo ciudadano a los alimentos de producción local y sostenible
– ¿Qué quiere comer la gente? Encuesta “De agricultor a consumidor”
Si simplement voleu veure les estadístiques, cliqueu sobre les dues imatges d’aquest article.
¿Comen lo mismo ricos y pobres? ¿Nuestros ingresos determinan nuestra despensa? Hoy, ¿quiénes son los gordos? A pesar de que a menudo, y desde determinados ámbitos, se asocia con desdén la apuesta por una comida sana y saludable a “una cosa” de “pijos”, “hippies” o “comeflores”, la realidad, como a menudo sucede, dista mucho de los comentarios cortos de miras. Defender una alimentación ecológica, local y campesina es de lo más “revolucionario”.
Si miramos de cerca al modelo agroalimentario vemos como éste viene determinado, sin lugar a dudas, por los intereses del capital, o lo que es lo mismo los intereses de las grandes empresas del sector (agrodindústria y supermercados), las cuales buscan hacer negocio con algo tan esencial como es la comida. El sistema capitalista, en su carrera por transformar necesidades en mercancías y derechos en privilegios, ha convertido los alimentos, y aún más aquellos de calidad, en objeto de lujo. Del mismo modo que ha hecho de la vivienda un bien solo accesible a quienes se lo pueden permitir, y misma suerte corren nuestra sanidad y educación. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
L’Esther Vivas diu: “L’agricultura ecològica posa molt nervioses a algunes persones i empreses. Així ho constaten, en els últims temps, la multiplicació d’articles, entrevistes i llibres que té per únic objectiu desprestigiar-la, desinformar sobre la seva pràctica i desacreditar els seus principis. Es tracta de discursos plens de falsedats que, vestits d’una suposada independència científica per legitimar-se, ens expliquen les “maldats” d’un model d’agricultura i alimentació que suma progressivament més suports. Però, per què tant esforç en desautoritzar aquesta pràctica? Qui té por de l’agricultura ecològica?“
En aquests articles queda ben clar:
– “¿Quién tiene miedo de la agricultura ecológica? (I)“. Esther Vivas. Público.es. 07.07.2014
– “¿Quién tiene miedo de la agricultura ecológica? (II)“. Esther Vivas. Público.es. 14.07.2014
– “Un estudi més confirma que els aliments ecològics són més sans“. Lucía Redondo. Etselquemenges.cat. 14.07.2014
¿Qué tienen en común India, Senegal, Estados Unidos, Colombia, Marruecos, el Estado español y muchos otros países? Que la alimentación es cada vez más parecida, a pesar de las importantes diferencias que aún perviven. Más allá de la McDonalización de nuestras sociedades y el consumo globalizado de Coca-Cola, la ingesta mundial de alimentos depende, progresivamente, de unas pocas variedades de cultivos. El arroz, la soja, el trigo, el maíz se imponen, en detrimento de otras producciones como la del mijo, la yuca, el centeno, la batata, el sorgo o el camote. Si la alimentación depende de unas pocas variedades de cultivos, ¿qué puede suceder ante una mala cosecha o una plaga? ¿Tenemos el plato asegurado?
Avanzamos hacia un mundo con más comida menos diversidad y mayor inseguridad alimentaria. Alimentos como la soja, que hasta hace poco años eran irrelevantes, se han convertido en indispensables para tres cuartas partes de la humanidad. Otros, ya significativos, como el trigo o el arroz se han extendido a gran escala, siendo consumidos hoy por un 97% y un 91% respectivamente de la población mundial. Se impone, asimismo, una alimentación occidentalizada, “adicta” al consumo de carne, productos lácteos y bebidas con azúcar. Mercados alimentarios con intereses empresariales claros. Así lo explica en detalle, el reciente estudio ‘Aumentando la homogeneidad en las cadenas alimentarias globales y las implicaciones en la seguridad alimentaria‘ que afirma caminamos hacia una “dieta globalizada”.
Un menú que, según los autores de dicho informe, es “una amenaza potencial para la seguridad alimentaria”. ¿Por qué? En primer lugar, porque a pesar de consumir más calorías, proteínas y grasas que hace cincuenta años, nuestra alimentación es menos variada y es más difícil ingerir los micronutrientes necesarios para el organismo. A la vez, afirman los autores, en la actualidad “la preferencia por alimentos densos energéticamente y basados en un número limitado de cultivos agrícolas globales y productos procesados se asocia al aumento de enfermedades no transmisibles como diabetes, problemas de corazón o algunos tipos de cáncer”. Nuestra salud, en juego.
La homogeneización de lo que comemos, en segundo lugar, nos hace más vulnerables a malas cosechas o a plagas, las cuales se prevé aumentarán con la intensificación del cambio climático. Somos dependientes de unos pocos cultivos, en manos de un puñado de empresas, que producen a gran escala, en la otra punta del planeta, en condiciones laborales precarias, a partir de la deforestación de bosques, contaminación de suelos y aguas y uso sistemático de agrotóxicos. ¿Podemos, entonces, elegir libremente?
No se trata de estar en contra de un cambio de hábitos alimentarios, el problema se da cuando estos son impuestos por intereses económicos particulares, al margen de las necesidades de las personas. La “dieta globalizada” es resultado de una “producción-distribución-consumo globalizado”, donde ni campesinos ni consumidores contamos. Creemos decidir qué comemos, pero no es así. Como afirmaba el relator especial de las Naciones Unidas sobre el derecho a la alimentación, Olivier de Schutter, en la presentación del informe ‘El potencial transformador del derecho a la alimentación‘: “La principal deficiencia de la economía alimentaria es la falta de democracia”. Y sin democracia del campo a la mesa, ni elegimos ni comemos bien.
Article d’Esther Vivas publicat al diari Público el passat 15 de març de 2014.
Trasgénicos, sí o sí. No nos dejan opción, parece. La Comisión Europea así lo impuso la semana pasada cuando decidió aprobar, pese al rechazo de la mayor parte de países miembros, el cultivo de un nuevo maíz transgénico en Europa: el TC1507 del grupo Pioneer-DuPont. Los votos en contra de 19 países, de un total de 28, en el Consejo de Ministros de la Unión e incluso el rechazo mayoritario del Parlamento Europeo de poco sirvieron. La Comisión argumentó que la mayoría contraria alcanzada en el Consejo, al no ser cualificada, era insuficiente para dar carpetazo a la propuesta. Así funciona la Comisión, que usa dicho mecanismo para imponer medidas impopulares. ¿Quién manda en Europa? ¿Los ciudadanos o los lobbies?
La Unión Europea, de hecho, permite ya el cultivo de transgénicos. En concreto, el del maíz MON810 de Monsanto. Un maíz modificado genéticamente, al que se le introduce el gen de una bacteria que le lleva a producir una toxina, conocida como Bt, que lo hace resistente al taladro, permitiendo combatir esta plaga. Sin embargo, muchos de los países miembros, como Francia, Alemania, Austria, Grecia, Irlanda, Polonia, Italia, Hungría…, lo prohíben. Informes científicos advierten de su impacto en el medio ambiente y señalan claras incertidumbres en la salud, entre otras cuestiones. Prima, en dichos países, el principio de precaución: si las consecuencias de un acto pueden ser negativas e irreversibles, no se lleva a cabo hasta que se adquieran los conocimientos científicos necesarios para evitarlas.
Menjar: ingerir aliments sòlids o semisòlids, segons la definició del Diccionari de la Llengua Catalana. Menjar, però, és molt més que empassar-se aliments. Menjar d’una manera sana i conscient implica preguntar-se d’on ve el que consumim, com s’ha elaborat, en quines condicions, perquè en paguem un determinat preu. Significa prendre el control sobre els nostres hàbits alimentaris i no delegar. O en d’altres paraules, significa ser sobirans, poder decidir, pel que fa a la nostra alimentació. Aquesta és l’essència de la sobirania alimentària.
Va ser l’any 1996, quan el moviment internacional de pagesos La Via Camperola va posar per primera vegada aquest concepte damunt de la taula coincidint amb una cimera de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) a Roma. Un dels objectius principals era promoure l’agricultura local, pagesa, a petita escala i acabar amb les ajudes que rep l’agroindústria per a l’exportació i amb els excedents agrícoles, que fan la competència deslleial als petits productors. Avui, aquesta demanda ja no es circumscriu tan sols al món pagès, sinó que amplis sectors socials la reclamen. Alimentar-se, i poder decidir com fer-ho, és cosa de tots.
El concepte de sobirania alimentària va ser definit formalment per La Via Camperola com “el dret de cada nació a mantenir i desenvolupar els seus aliments, tenint en compte la diversitat cultural i productiva”. En definitiva, tenir sobirania plena per decidir què es cultiva i què es menja. Les polítiques agrícoles i alimentàries actuals, però, no ho permeten. Pel que fa a la producció, molts països s’han vist obligats a abandonar la seva diversitat agrícola a favor de monocultius, que tan sols beneficien a un grapat d’empreses. A nivell comercial, la sobirania de molts països està supeditada als dictats de l’Organització Mundial del Comerç. I això, per posar tan sols un parell d’exemples.
L’essència de la sobirania alimentària resideix en el “poder decidir”: que els pagesos puguin decidir què conreen, que tinguin accés a la terra, a l’aigua, a les llavors, i que els consumidors tinguem tota la informació sobre el que consumim, que puguem saber quan un aliment és transgènic o no. Tot això avui resulta impossible. S’especula amb la terra, es privatitzen les llavors, l’aigua és cada dia més cara, amb l’etiquetatge d’un producte amb prou feines sabem què mengem, Catalunya és una de les principals zones de cultiu de transgènics a Europa. La llista podria continuar.
Com portar aleshores aquesta sobirania alimentària a la pràctica?
Participant en grups i cooperatives de consum ecològic, horts urbans, comprant directament a productors locals i ecològics, amb la cuina compromesa i de km0. Iniciatives que posen en contacte a productors i consumidors, que estableixen relacions de confiança i solidaritat entre el camp i la ciutat, que enforteixen el teixit social, que creen alternatives productives en el marc de l’economia social i solidària, i que demostren que hi ha alternatives.
El repte es fer arribar aquesta sobirania alimentària al conjunt de la població. I per fer-ho calen canvis polítics. A Catalunya és urgent que es prohibeixi el cultiu de transgènics, que contamina l’agricultura convencional i ecològica, cal un banc públic de terres que faci accessible la terra a aquells que volen viure i treballar al camp, és imprescindible una Llei artesana adequada a les necessitats del petit artesanat, és clau reconvertir els menjadors de centres públics (escoles, residències, universitats, hospitals…) en menjadors de cuina ecològica i de proximitat amb la compra de productes a la pagesia local, i introduir el “saber menjar” en el curriculum escolar.
La sobirania alimentaria és possible. Tot depèn de nosaltres, de prendre’n consciència, construir-la en el nostre dia a dia i exigir que es porti a la pràctica. Si volem, podem.
Article d’Esther Vivas publicat a Ets el que menges el febrer de 2014.
Podeu trobar molta més informació sobre la sobirania alimentària en aquesta altra entrada del blog d’El Guaret publicada fa unes 3 anys amb l’inquívoc títol de “Sobirania alimentària“.
Arrel de la nova reforma (o deforma) del sistema energètic impulsada pel govern del PP, us copiem els enllaços a una sèrie d’articles que poden ser del vostre interès:
· Missatge de Som Energia: Resporta de Som Energia a la reforma energètica
· Nota de premsa: “Levantándonos contra la nueva reforma eléctrica”
· Blog de Solartradex: “La brillante deforma energética del ministro Soria” (Frederic Andreu)
· Revista Energías Renovables: “¿Quien tiene la culpa del déficit de tarifa?” (Antonio Barrero F.)
· Revista Energías Renovables: “¿Quién le ha escrito a Nadal el real decreto de autoconsumo?” (Antonio Barrero F.)
· Web Fundación Renovables: “¿Se ha resuelto ahora el problema del déficit de tarifa?” (Ladislao Martínez)
· Blog “Diario de futuro” de La Vanguardia “Éxodo energético, sin alternativa: la segunda parte la reforma energética” (Jordi Ortega)
· Diari Cinco Días: “La reforma eléctrica, ese cataclismo” (Carmen Monforte)
· Web Voz Populi: “La subida de la luz será del 20%”
· Revista Energías Renovables: “¿Vulnera la reforma energética la normativa europea de renovables?”
· Diari El Economista: “Asociación de productores hablan de “expropiación encubierta”
· Diagonal: “La reforma energética del Gobierno cambia las reglas del juego eléctrico (solo para algunos)”
· Diagonal: “Una reforma energética que penaliza el ahorro y el autoconsumo”
· Diari El País: “Los ajustes asfixian a 30.000 familias con huertos solares”
· Diari El País: “El Gobierno gravará la producción casera“
· Diari El País: “El sol ya no es gratis”
· Diari El País: “La gran ruina solar“
· Diari El País: “Los ecologistas rechazan la reforma energética del Gobierno“
El Roto. Vinyeta publicada al diari El País el dijous 25 de juliol de 2013
BioEco Actual és un informatiu mensual independent i gratuït sobre la producció agrària ecològica.Aquí podeu llegir i descarregar els seus dos primers números, cada un d’ells de 16 pàgines:
– BioEco Actual, núm. 1 (maig 2013)
– BioEco Actual, núm. 2 (juny 2013)
Article d’Esther Vivas publicat el 4 d’abril de 2013 al diari Público.
Nos dicen que quieren acabar con el hambre en el mundo, que si no ha sido posible en el 2015 lo será más adelante. Ahora cuando caducan los Objetivos de Desarrollo del Milenio (ODM), sin por cierto haber conseguido nada, se inventan nuevos conceptos como la Agenda para el Desarrollo Post-2015 y nos dicen que esperemos y confiemos, que lo dejemos en sus manos, que ésta es la definitiva. Y la historia, o la mentira, se repite de nuevo.
Los Objetivos de Desarrollo del Milenio, impulsados por las Naciones Unidas en el año 2000, han acabado en papel mojado, como acabará, se lo garantizo, la Agenda para el Desarrollo Post-2015 o lo que siga. Porque poner fin al hambre no depende de declaraciones de buenas intenciones, ni de acuerdos signados, ni de firmes liderazgos en las altas esferas… depende única y exclusivamente de voluntad política. Y ésta no existe.
De dichos temas trata la Consulta de Alto Nivel de las Naciones Unidas sobre Hambre, Seguridad Alimentaria y Nutrición que se celebra hoy (04.04.2013) en Madrid, en el marco de una serie de diálogos internacionales promovidos por la ONU, y que reúne desde su secretario general, Ban Ki-moon, al presidente Mariano Rajoy, a la flor y nata de la ONU y a representantes del mundo empresarial, académico… Su objetivo: discutir sobre cómo enfrentar el hambre a partir del 2015, fecha en que concluyen los ODM. Aunque si gobiernos que nos han conducido a la presente situación de bancarrota tienen que liderar este proceso, mal vamos. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
Article de Nicolás Sartorius publicat el 6 d’abril de 2013 al diari El País.
“Vuestro paraíso es su infierno”
Que los pudientes no paguen impuestos es lo que pone en riesgo el Estado de bienestar
I. No me refiero con este título a ningún pasaje bíblico. Me ha surgido de alguna neurona del cerebro ante la indignación que me produce comprobar la inconmensurable cantidad de dinero que se esconde en los paraísos fiscales con el fin de eludir el pago de los impuestos. En un reciente estudio de la Tax Justice Network se afirma que la cifra de riqueza financiera privada que se oculta al fisco, en más de 80 “jurisdicciones secretas” alcanza, como mínimo, entre 21 y 32 billones de dólares, es decir, más o menos el doble del PIB de EE UU. De esta ingente cantidad, la mitad la manejan los 50 bancos privados más importantes del mundo y, el resto, bancos más pequeños, compañías de seguros, sociedades de inversión, hedge funds, etcétera. Dinero, en unos casos de origen legal y, en otros, producto de los más variados tráficos ilícitos —corrupción, drogas, armas, seres humanos, expolio de dictadores— que se puedan imaginar. Los lugares donde este dinero se cobija fue revelado por la OCDE en su “lista negra” del año 2000 y entre ellos se encuentran las Bermudas, islas Caimán, Antigua, islas del Canal (Reino Unido), Mónaco, Gibraltar (Reino Unido), Islas Vírgenes Británicas, Lichtenstein, Singapur, Hong Kong (véase Paraísos fiscales, de J. L. Escario. Fundación Alternativas. Editorial Catarata). La cifra evadida es gigantesca si tenemos en cuenta que en un estudio del Credit Suisse de 2011 se evalúa el PIB mundial en 231 billones de dólares, lo que significa que el 10% o 1 de cada 10 dólares se encuentran en estos “paraísos”. Según el mismo informe de la TJN, los elegidos, no se sabe por qué dios, para gozar de estos paraísos no son más que 91.000 personas, el 0,001% de la población mundial, que poseerían el 50% del total ocultado. Es fácil imaginar que si esa masa de dinero tributase al tipo legal establecido en cada país de origen de los fondos, la recaudación de los Estados alcanzaría cifras suficientes para financiar varios planes marshallen distintas regiones del globo y, en todo caso, varias veces lo dedicado a cooperación al desarrollo a escala mundial. De aquí que lo que para una insignificante minoría es un “paraíso” para la inmensa mayoría es el “infierno”. Pero ¿por qué llamamos paraíso a lo que es una cueva de delincuentes? Según nuestro Código Penal —similar al de otros países— todo aquel que defrauda a Hacienda por encima de 120.000 euros de cuota tributaria comete delito y debería estar en la cárcel. Las prisiones, según esas cifras, deberían estar llenas de este tipo de delincuentes y, no obstante, están vacías.
Article publicat a la web de Veterinaris sense fronteres el 27.02.2013.
Este año 2013 ha sido declarado por la ONU como el “Año Internacional de la Quinoa” en reconocimiento a los pueblos andinos. Según la ONU la expansión de este cultivo puede ayudar a mejorar de manera importante la seguridad alimentaria mundial.
La quinoa es uno de los alimentos más ricos y completos que existen, contiene los 8 aminoácidos esenciales para el ser humano y es cultivada desde hace unos 5000 años en los Andes bolivianos, peruanos, ecuatorianos y chilenos. Según la FAO, estas cualidades hacen de la quinoa un alimento ideal para los países que sufren de desnutrición, además es un cultivo fácil y barato de cultivar con capacidad de adaptarse a otros continentes y latitudes.
Podría parecer, por tanto, que estuviéramos ante la solución a los problemas de uno de los países con mayores índices de hambre crónica de América Latina, Bolivia. Según datos de la FAO (2011) el hambre afecta, al 24 % de la población, boliviana, 2 millones de personas. Estas cifras resultan más que sorprendentes si tenemos en cuenta que Bolivia es el mayor productor de quinoa del mundo abasteciendo el 46% del mercado global.
La recent campanya “On vas, envàs?“, impulsada per l’Àrea Metropolitana de Barcelona amb el suport (econòmic) d’Ecoembes i Ecovidrio (agrupacions d’empreses envasadores), ha obert un ampli debat sobre els residus que produïm, el reciclatge domèstic i els interessos públics i privats que hi ha al darrera.
Per això, aquí us fem una recull d’articles publicats sobre el tema:
– La campanya “Envàs, on vas?” mostra els límits de la gestió dels envasos (Fundació Catalana per a la Prevenció de Residus i el Consum Responsable)
– Envàs, on vas? obre un debat sobre la gestió dels residus (xarxanet.org)
– L’autèntic objectiu de la campanya ‘On vas, envàs’ (retorna.org)
– El perquè de la campanya ‘Envàs on vas?’ (Vilaweb)
– ‘El responsable dels residus ha de ser el productor, no el ciutadà’ (Vilaweb)
– Adéu a la campanya ‘Envàs on vas?’ (Vilaweb)
A més, la campanya també ha provocat l’aparició d’altres vídeos irònics i reivindicatius:
– On vas amb tant envàs (La magrana vallesana)
– Hitler s’assabenta que algú ha llençat un plàstic al groc
Relacionat amb el tema del reciclatge, en aquest mateix blog vam penjar fa uns mesos una entrada sobre les 3 (o 4) R (Reduir, Reutilitzar, Reparar i Reciclar) i una altra sobre el Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn (SDDR) d’envasos.
Entrevista apareguda a La Contra de La Vanguardia, 23.01.2013
Henk Hobbelink, ingeniero agrónomo y premio Nobel alternativo de agroecología.
Tengo 57 años. Nací en Holanda y vivo en Vallvidrera. Soy ingeniero agrónomo. Estoy casado y tenemos un hijo, Erik (20). Combato un sistema que nos arruina social, económica y ecológicamente. Fundé Grain, una ONG dedicada a la soberanía alimentaria y la agroecología.
Siempre ha habido hambrunas, es cierto, pero las actuales no se deben a causas transitorias: son sistémicas. Lo aprendo de Henk Hobbelink, que acaba de recibir el premio Right Livelihood (buen vivir), considerado el Nobel alternativo de agroecología, por la aportación de su ONG, Grain, a la soberanía alimentaria, en contacto y cooperación con líderes campesinos de diversos rincones del planeta, como los de Vía Campesina. Sostiene que su modelo agroalimentario, basado en la pequeña explotación clásica, nos procuraría productos locales frescos y sabrosos, a buen precio, fomentaría la economía rural y solventaría la crisis alimentaria.
Hay comida para todos en el mundo? ¡De sobra! Pero no llega a todo el mundo.
¿A quién no le llega? Hay mil millones de personas sin el mínimo de comida para estar bien alimentados. ¡Y vamos a peor…!
¿Y por qué? Porque la comida se ha convertido en mercancía, en negocio.
¿Para quién? Para la industria financiera y las grandes corporaciones multinacionales.
¿Qué hacen? ¡Acaparan más y más tierras!
¿Cuántas? En los últimos cinco años, los grandes inversores internacionales han adquirido unos 70 millones de hectáreas de tierra agrícola.
¿Para qué? Para producir grandes cosechas, especular con sus precios, exportarlas… y forrarse.
¿Y por qué eso es malo? Porque aplican un modelo agroindustrial para el negocio de la exportación, no para consumir como comida. Un modelo de consecuencias nefastas.
Article d’Esther Vivas publicat a Público, 16.01.2013.
Què pot passar-te si durant un mes t’alimentes a base de Big Macs, Cheese burguers, batuts de maduixa, Mc Nuggets…? El resultat: onze quilos de més, fetge inflat, mals de cap, depressió i colesterol pels núvols. Ho explica en carn pròpia el director Morgan Spurlock a la pel·lícula ‘Super Size Me’ (2004) (tràiler/film), que retrata les conseqüències d’esmorzar, dinar i sopar diàriament a McDonalds. Però el problema del fast food no és només que ens posa malalts, sinó que ens converteix en addictes al seu menjar.
“L’important no és que vinguis, és que tornis” diu l’últim anunci de McDonalds. I mai millor dit. El menjar escombraries es converteixen en imprescindible per a aquells que freqüenten els seus establiments. Així ho constata la investigació duta a terme per The Scripps Research Institute a Estats Units, publicada el 2010 a la revista Nature Neuroscience. Les seves conclusions no deixen lloc a dubtes: la ingesta de menjar escombraries desenvolupa els mateixos mecanismes moleculars del cervell que propicien l’addicció a les drogues, i en conseqüència el seu consum és especialment addictiu. Potser hauríem de suggerir a les autoritats sanitàries que advertissin als consumidors de menjar a Mc Donalds, Kentucky Fried Chicken, Pizza Hut, Burguer King, Dunkin’ Donuts… “pot perjudicar greument la seva salut”.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »
Article d’Esther Vivas publicat a Público, 01.01.2013.
Vivim en el món de l’abundància. Avui es produeix més menjar que en cap altre període en la història. La producció alimentària s’ha multiplicat per tres des dels anys 60, mentre que la població mundial, des d’aleshores, tan sols s’ha duplicat. Hi ha menjar per a tothom, però 870 milions de persones al planeta, segons indica la FAO, passen gana i anualment es malbaraten al món 1.300 milions de tones de menjar, un terç del total que es produeix. Aliments per menjar o llençar, aquesta és la qüestió.
A l’Estat espanyol, segons el Banc dels Aliments, es llencen cada any 9 milions de tones de menjar en bon estat. A Europa aquesta xifra arriba a 89 milions, segons un estudi de la Comissió Europea: 179 quilos per habitant i any. Una dada que seria fins i tot molt superior si l’informe inclogués, també, els residus d’aliments d’origen agrícola generats en el procés de producció o els descarts de peix llançats al mar. En definitiva, es calcula que a Europa, al llarg de tota la cadena agroalimentària, del camp a la llar, es perd fins al 50% dels aliments sans i comestibles. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
Greenpeace edita la 5a edició de la “Guia roja i verda d’aliments transgènics“, en la qual apareixen dues llistes de marques, productes i fabricants, situats en vermell o en verd en funció de la seva política en matèria de transgènics.
Us la podeu descarregar clicant aquí.
Article del setmanari La Directa 274, del 23 de maig de 2012
Durant les darreres dècades, els espais agraris de l’àrea metropolitana de Barcelona han retrocedit de manera significativa i han sofert un procés de degradació socioecològica, agrària i ambiental. La causa d’aquest daltabaix ha estat l’expansió de l’entramat agrari, urbà i industrial capitalista. Tanmateix, les lluites en defensa del territori que s’han desenvolupat els últims vint anys
i la proliferació de centenars d’iniciatives agroecològiques de producció, consum, sensibilització i acció política durant la darrera dècada mantenen l’esperança d’un canvi. Les mobilitzacions massives recents contra el projecte Eurovegas són un exemple del potencial que té la confluència entre l’ecologisme, la pagesia, la ciutadania i el moviment per a la sobirania alimentària.
Per llegir l’article sencer, cliqueu aquí.
Artículo de Manuel González de Molina publicado por Fundación Triodos.
El pasado 5 de septiembre el diario El País publicaba un artículo titulado “Si come orgánico, no crea que es más sano”, en el que se hacía eco de un metaanálisis realizado por investigadores de la Universidad de Stanford sobre dos centenares de trabajos publicados sobre alimentos ecológicos y convencionales. Las conclusiones, pese a reconocer la debilidad de la mayoría de los estudios revisados, son contundentes: no hay ventajas significativas para la salud en la alimentación ecológica respecto a la convencional. Los alimentos ecológicos tienen una menor concentración de pesticidas, aunque los convencionales, al no rebasar los límites permitidos, son igualmente “saludables”.
“Hay que comer frutas y verduras, pero como se hayan cultivado importa menos”, se dice en el informe. No son infrecuentes este tipo de noticias, que toman como pretexto estudios científicos más o menos rigurosos, para propagar la idea de que da igual lo que se coma, que las ventajas de la producción ecológica, que suele ser más cara que la convencional, son inexistentes y que por tanto toda la producción agraria convencional es saludable, precisamente cuando existe evidencia abrumadora de lo contrario. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
Fa unes setmanes vam publicar un post amb un recull d’articles, webs i altres documents contraris al projecte Eurovegas.
Ara, quan sembla que queda poc temps perquè es conegui la decisió, publiquem aquest segon post amb molta més informació.
Aprofitem l’ocasió per informar-vos del concert gratuït que està organitzant la Plataforma Aturem Eurovegas pel proper dissabte 15 de setembre a Cornellà de Llobregat (i es necessiten voluntaris per l’organització! Us podeu inscriure aquí)
Articles i notícies
. El Delta del Llobregat es reivindica, Ara, 07.07.2012 (per qui no tingui accés a l’Ara Premium, la notícia en pdf)
. El Delta del Llobregat: Un paratge tan a prop com desconegut, Ara, 15.07.2012 (per qui no tingui accés a l’Ara Premium, la notícia en pdf)
. Representants de la ciència catalana diuen ‘no’ a Eurovegas, El Periódico, 22.07.2012
. Enrique Segovia, de WWF: “Eurovegas es pan para hoy y hambre para mañana”, El Referente, 23.07.2012
. Els experts proposen alternatives a la construcció d’Eurovegas, BTV, 27.07.2012
. Els enginyers agrònoms asseguren que el delta del Llobregat “no és Port Aventura”, XarxaNotícies, 5.08.2012
. EE UU investiga a la empresa de Eurovegas por blanqueo de dinero, El País, 5.08.2012
. Els ornitòlegs també rebutgen Eurovegas al delta del Llobregat, El Periódico, 13.08.2012
. Mutismo institucional sobre la última investigación abierta a Adelson, El País, 14.08.2012
. UGT pide a Mas que no se ponga “de rodillas” ante las exigencias de Eurovegas, El País, 17.08.2012
· La última cosecha si se planta Eurovegas, El País, 27.08.2012
· L’encaix d’Eurovegas, El Punt Avui, 3.09.2012
· Madrid y Barcelona, ¿todavía a la espera de Adelson?, El País, 4.09.2012
Articles d’opinió
. El pastel de Eurovegas, Ramon Suñé, La Vanguardia, 7.07.2012
. Luz de neón, Rafael Sanchez Ferlosio, El País, 9.07.2012
. Las Vegas en el delta, Vicenç Capdevila Cardona, El País, 10.07.2012
. Eurovegas, crisi i model productiu, Antoni Soy, El Punt Avui, 14.07.2012
. Eurovegas, vender la dignidad, Manuel Ribas Piera, El País, 16.07.2012
. Carta a Sheldon Adelson: ‘No som dignes’, Albert Om, Ara, 31.07.2102 (article publicat el 16 de juny)
. Eurovegas no té espai, Cristina Jover, El Punt Avui, 1.08.2012
. El paraíso de míster Adelson, El País, 7.08.2012
. Què n’hem de pensar, d’Eurovegas? , Empar Moliner, Ara, 17.08.2012 (article publicat el 26 de juny)
Altres
. De com l’avi Sheldon i els seus néts polítics van salvar Catalunya tot canviant la fruita per fruitetes lluminoses, Aturem Eurovegas, 10.07.2012
. El desastre de Vall Fosca Mountain Resort, una promesa com la d’Eurovegas al Pirineu, Directe.cat, 15.07.2102
. Comunicat del col·legi de geògrafs, 23.07.2012 [pdf]
. Reflexions del Col·legi d’Ambientòlegs de Catalunya en relació amb el projecte Eurovegas, juliol 2012 [pdf]
. Salvem el Delta del Llobregat; Les cartes marcades de Sheldon Adelson, Monogràfic La Directa, juliol 2012 [pdf]
. Un delta anomenat desig, Revista Carrer124, juliol 2012 [pdf]
Sobre Sheldon Adelson
. L’entorn tèrbol de Sheldon Adelson, Ara, 30.07.2012 (per qui no tingui accés a l’Ara Premium, la notícia en pdf)
. El promotor del Eurovegas, inmerso en una trama de sobornos en China, Público, 31.07.2012
. Los reguladores de Nevada también investigan Las Vegas Sands, El Mundo, 14.08.2012
. Eurovegas: Sheldon Adelson, un magnate rodeado de escándalos, El Economista, 17.08.2012
. Sheldon Adelson atresora 21.500 milions de dòlars, l’equivalent al PIB de Bolívia, La Directa, 17.08.2012
Vinyeta gràfica d’El Roto
Aquesta entrada al blog la dediquem en exclusiva a Eurovegas o, més concretament, a la crítica i al rebuig al projecte d’Eurovegas.
Més enllà de la construcció del complex, la crítica a Eurovegas se centra en el model productiu i de desenvolupament que aquest projecte perpetua fent un perillós salt cap endavant. Eurovegas és una aposta per l’aprofundiment en un model de turisme, construcció i infraestructures que amenaça cada vegada més la sostenibilitat del planeta i suprimeix els drets més elementals de les persones. Tot això, en favor del capital i amb la falsa excusa neoliberal d’ajudar a sortir de la crisi.
“Eurovegas No: ni a Catalunya, ni a Madrid, ni enlloc” perquè des de les diverses plataformes s’advoca per una transformació radical dels processos socioeconòmics, basant-los en les necessitats de les persones i en les possibilitats del planeta.
Tal com diu un conegut proverbi xinès: “El primer que cal fer per sortir del pou, és deixar de cavar”.
A continuació teniu un recull d’articles, manifestos i webs contraris als projecte.
Articles i notícies
. “¿Qué son 200 hectáreas?”, Ramon Suñer, La Vanguardia, 11.02.2012
. “La Generalitat ofereix 800 hectàrees al Delta del Llobregat”, El Periódico, 24.02.2012
. “¿Las Vegas o el Delta?”, Joan Subirats, El País, 10.03.2012
. “Eurovegas, un espectáculo provinciano”, Jordi Borja, El País, 21.03.2012
. Entrevista amb Joan Caball, coordinador nacional d’Unió de Pagesos, Els matins-TV3, 16.04.2012 (posicionament d’UP en contra d’Eurovegas a partir del minut 19:50)
. “Eurovegas: La ruleta catalana”, Sindicat d’arquitectes, 23.05.12
. “Agricultores contra Eurovegas”, El País, 14.06.2012
. “¿Invertir en el pasado?”, Joan Subirats, El País, 17.06.2012
. “Los urbanistas cargan contra el proyecto Eurovegas y cuestionan su legalidad”, El País, 20.06.2012
. “Què vol Sheldon Adelson?”, Traducció al català de l’editorial publicat per The New York Times, 23.06.2012
. “Eurovegas, go home”, Jordi Èvole, El Periódico, 24.06.2012
. “Eurovegas compromet un dels millors espais agrícoles de Catalunya”, Col·legi oficial d’enginyers agrònoms de Catalunya, 26.06.2012
. “ICV i ERC alerten que Eurovegas deixaria sense diners altres projectes”, Ara, 26.06.2012
. “Los agrónomos avisan que Eurovegas amenaza suelo agrícola de primer orden”, El País, 27.06.2012
. “Eurovegas, icono del desconcierto”, Josep Ramoneda, El País, 27.06.2012
. “Sheldon Adelson y el nuevo modelo productivo”, Franciso Rubio Llorente, El País, 27.06.2012
. “Un complex a debat”, Xavier Bru de Sala, El Periódico, 29.06.2012
. “John Fernandez, investigador del MIT: Un casino com els d’Adelson és una càrrega per a qualsevol ciutat”, Ara, 29.06.2012
. “Espacio público y bien común”, Joan Subirats, El País, 1.07.2012
. “Els ambientòlegs catalans reclamen replantejar el projecte”, Europapress.cat, 5.07.2012
. “Eurovegas: crisis, depredación y privilegios”, El Ecologista, verano 2012 [pdf]
Entrades a blogs
. “Euro Vegas y el modelo económico español”, Juan Pedro Quiñonero, periodista, 2.03.2012
. “Euro Vegas, Madrid, Barcelona, la crisis, el bingo y las putas”, Juan Pedro Quiñonero, periodista, 1.04.2012
. “Què volem? EuroVegas o més educació i recerca?”, Pere Brunet, ex-professor de la UPC, 14.06.2012
. “Eurovegas: paradigma del modelo neoliberal”, Ramon Espinar, Blog Dominio Público, 29.06.2012
Estudis i altres documents
. “Complex d’oci i joc Eurovegas”, Societat catalana d’ordenació del territori
. “DESprotecció del nostre espai agrari-Condemnen l’agricultura periurbana”, Fundació agroterritori [pdf]
. “Evolució dels usos del sòl al Delta del Llobregat”, Blog Bestioles de Marina
. “Learning from Las Vegas, Alguns mites sobre el desenludopament local”, La trama urbana, febrer 2012
. “La nova (des)planificació territorial”, La trama urbana, abril 2012
. “Set d’Eurovegas”, La trama urbana, juny 2012
Manifestos
. “Aturem Eurovegas-Salvem el Delta del Llobregat”, Plataforma Aturem Eurovegas
. “Document conjunt de l’Agrupació d’Arquitectes Urbanistes de Catalunya (AAUC), Agrupació Catalana de Tècnics Urbanistes (AETU-ACTU) i Societat Catalana d’Ordenació del Territori (SCOT)” [pdf]
. “Per sortir de la crisi, no tot s’hi val. Eurovegas, ni a Madrid ni a Barcelona”, Federació Regional d’Associacions de Veïns de Madrid (FRAVM), Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), 5.07.2012
. “Per un desenvolupament de qualitat, no al model que representa Eurovegas”, Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat [pdf]
Documentals
. “Ruleta americana”, El escarabajo verde, 15.06.2012
Plataformes
. Plataforma Eurovegas No (Madrid)
+ info: Delta del Llobregat | Parc Agrari del Baix Llobregat
L’organització ecologista Amigos de la Tierra ha realitzat, en col·laboració amb diverses universitats espanyoles, l’informe “Aliments quilomètrics” en el que analitza l’impacte ambiental de les importacions d’aliments. El document recull, entre altres dades, la quantitat d’aliments importada, el país d’origen, els quilòmetres recorreguts, el mitjà de transport utilitzat i les emissions de CO2 que s’han produït.
Les últimes dades disponibles són de l’any 2007 quan es van importar més de 29 milions de tones d’aliments que van supossar una emissió de quasi 5 milions de tones de CO2. Destaca que l’agricultura industrial, tot i no tenir-se en compte, és un dels sectors que més contribueixen a l’escalfament global.
De l’informe destaca el fet que la importació d’aliments ha continuat creixent, i ho ha fet més d’un 50 per cent entre 1995 i 2007. Pel que fa als mitjans de transport utilitzats, el primer és el vaixell i l’últim el tren, tot i que aquest té un impacte vint vegades menor que el transport per carretera. Pel que fa als grups d’aliments els que més lluny viatgen són els cereals i els pinsos, el cafè i les espècies, el peix i el marisc i les fruites i llegums. Aquests aliments, abans d’arribar al nostre plat, han recorregut més de 5.000 quilòmetres. Pel que fa a la procedència la majoria d’aliments importats a Europa provenen d’Amèrica Central i del Sud. Aquestes importacions ja suposen un 39 per cent i continuen creixent.
L’impacte més important el produeix la massiva importació de cereals i pinsos destinats a l’alimentació de de la ramaderia industrial. En total España importa 14 milions de tones d’aliments per la ramaderia, incloent 7 milions de tones de soja procedents principalment d’Argentina i Brasil on l’expansió d’aquests cultius està provocant problemes medioambientals. La importació però, no es redueix a aquest tipus de productes sinó que també afecta a altres aliments típics de la nostra dieta i el nostre paisatge com el vi o els cigrons.
Així doncs, l’informe detecta una tendència creixent cap a la industrialització i l’orientació de l’agricultura cap al comerç internacional, dues tendències que tenen efectes molt negatius sobre el medi ambient. Per tant, es recomana que s’aposti per la relocalització i l’agricultura familiar i a petita escala que contribueix al benestar animal, crea llocs de treball i ajuda a reduir l’emissió de gasos d’efecte hivernacle.
El passat 24 de març de 2012 va sortir un reportatge a doble pàgina a La Vanguardia sobre l’agroecologia (grups de consum, productors, etc).
Us podeu descarregar l’article en pdf clicant aquí o sobre la imatge d’aquí sota.
Dues entrevistes interessants:
Entrevista a Pier Giorgio Olivetti, director del moviment Città Slow a 152 ciutates del món. Publicada a La Contra de La Vanguardia el 20.01.2012.
“Durante años hemos abandonado la gestión de lo público, incluso lo más próximo, en manos de políticos, limitándonos a votar. Después nos quejamos. Nos hemos inhibido por comodidad de participar en la vida del barrio o el pueblo y los partidos han acabado ocupando espacios que deberían ser de los vecinos: el colegio, el transporte, la limpieza del vecindario… Las ciudades slow pretenden devolver a ciudadanos comprometidos con su entorno el control sobre sus propias vidas, que así serían más placenteras: vecinos que participan en el orden y en la fiesta del barrio y compran y venden a otros vecinos productos de la tierra sin intermediarios. Vecinos que creen en vecinos de siempre.”
Per llegir l’entrevista sencera, cliqueu aquí.
Entrevista a Carlos Ballesteros, doctor en Ciències Econòmiques i Empresarials i professor de Comportament del Consumidor a l’ICADE. Publicada a www.konsumoresponsable.coop el novembre de 2011.
“En un mundo competitivo, globalizado y basado en el consumo desaforado, el truco es hacer creer al consumidor que es libre de elegir lo que quiera, siempre que quiera lo que se le ofrece, una especie de capitalismo ilustrado: «todo para el consumidor, pero sin el consumidor».”
Per llegir l’entrevista sencera, cliqueu aquí.
Más capitalismo verde
Un balance de la Cumbre del clima en Durban
Artículo de Josep Maria Antentas y Esther Vivas, publicado en Público el 13.12.2011
Se salva a los mercados y no al clima. Así podríamos resumir lo que constata la recién terminada 17ª Conferencia de las Partes (COP 17) de Naciones Unidas sobre Cambio Climático en Durban, Sudáfrica, celebrada del 28 de noviembre al 10 de diciembre. La rápida respuesta que gobiernos e instituciones internacionales dieron al estallido de la crisis económica en 2008 rescatando bancos privados con dinero público contrasta con el inmovilismo frente al cambio climático. Aunque esto no nos debería de sorprender. Tanto en un caso como en otro ganan los mismos: los mercados y sus gobiernos cómplices.
En la cumbre del clima de Durban dos han sido los temas centrales: el futuro del Protocolo de Kioto, que concluye en 2012, y la capacidad para establecer mecanismos en la reducción de emisiones; y la puesta en marcha del Fondo Verde para el Clima, aprobado en la anterior cumbre de Cancún, con el objetivo teórico de apoyar a los países pobres en la mitigación y la adaptación al cambio climático. Llegeix la resta d’aquesta entrada »
La revista mensual “Carrer 120“, editada per la FAVB (Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona), dedica el dossier central del seu número d’octubre de 2011 a parlar dels Grups de consum ecològic.
Els articles que podeu trobar-hi són:
– Cap a un altre model de consum (José Miguel Benítez, periodista)
– Parlem de consumisme (Joaquim Sempere, sociòleg i filòsof)
– Avançant en el cooperativisme agroecològic (Esther Vivas, activista social especialista en sobirania alimmentària)
– Cooperativas de consumo responsable en Barcelona (Víctor Amir, membre de la cooperativa Userda 9)
– Consumir menys, viure millor (Ruben Suriñach, membre del CRIC, Centre d’Investigació i Informació en Consum)
– De l’agricultor al veïnat, productes per contacte directe (Marc Villoro)
– Userda 9, cooperativisme ecològic a Nou Barris (Marc Villoro)
– De la Flor de Maig a Cydonia (Marc Andreu)
Us podeu descarregar el pdf del dossier clicant aquí.
Entrevista apareguda al El Periódico el passat 22.06.2011.
La italiana Chiara Bombardi (Forli, 1971) es va instal·lar a Barcelona per amor i sense saber ni castellà ni català. D’això ja en fa 12 anys. Ara compagina les traduccions amb l’hostaleria, però no la de gust i olor de fregits, sinó la vinculada al moviment de l’ecogastronomia. Aquesta vegetariana impulsa el Mercat de la Terra, que acaba de celebrar la seva tercera edició al Paral·lel i aposta per fer un mercat estable, per al qual ja compta amb 24 productors d’aliments ecològics.
-El Mercat de la Terra no es considera un mercat qualsevol. ¿Què és, llavors?
-És un projecte internacional, amb aplicació local i basat en la proximitat. Busquem productors ecològics a prop de Barcelona, ens cenyim a la província. La fruita i la verdura la comprem al Baix Llobregat, als dos Vallès, com a molt al Maresme. Els formatges, embotits i carns procedeixen del Prepirineu.
-¿Proximitat per aconseguir que sigui més barat?
-No, és per fomentar el consum de varietats locals per ajudar l’agricultor i, sobretot, perquè el producte ecològic es perd quan ve de lluny.
Article de Marc Rovira aparegut a L’Econòmic el passat 25.06.2011.
En un any el cereal s’ha encarit un 100% i entre les causes de l’escalada hi ha el poder dels oligopolis que compren collites a futur.
Tot va molt de pressa. Si fa un temps calien un parell de generacions perquè un individu es guanyés el dret a poder asseverar allò de: “Encara recordo quan amb aquests diners comprava el doble de coses”, actualment n’hi ha prou amb què passi un any perquè una persona pugui recórrer a la mateixa sentència sense por que l’acusin de mentider. El cereal ho ha fet possible.
Retrocedint al mes de juny del 2010 i comparant-lo amb el moment actual s’observa que el preu del cereal ha experimentat una indiscriminada puja del 100%, i s’ha situat gairebé en els temuts nivells a què va arribar l’any 2008, quan les pèssimes collites –sobretot a la tradicionalment prolífica Austràlia– van coincidir un encariment del preu del petroli que va derivar en un augment de les taxes dels fertilitzants i del transport i de retruc, en una major demanda de biocombustibles (derivats precisament del cereal). Aquella escalada de preus va derivar en una crisi alimentària mundial (va afectar sobretot els països més pobres) que torna ara a ensenyar les orelles.
Web Barcelona: www.acampadabcn.wordpress.com
Informació a la Viquipèdia: Protestes del 2011
Recull d’opinions, articles, llibres, entrevistes,…:
· “Indigneu-vos!”, Stéphane Hessel, Ed. Destino, 2011
· “Comprometeu-vos!”, Stéphane Hessel, Ed. Destino, 2011
· “Les veus de les places”, diversos autors, Icària Editorial, 2011
· “Las voces del 15-M”, diversos autors, Los libros del lince, 2011
· “Españistán. De la bombolla immobiliària a la crisi”, Aleix Saló, 2011
· “Indignados, pero aún poco movilizados”, J.A. Aunión, El País, 17.04.2011
· Entrevista a Arcadi Oliveres, TV3, 19.05.2011
· “¡Por fin todos juntos!”, Clara Sánchez, El País, 22.05.2011
· “Los indignados y los acampados”, Francesc de Carreras, La Vanguardia, 26.05.2011
· “La no-nacionalista ‘Spanish revolution'”, Víctor Alexandre, El Singular Digital, 31.05.2011
· “15-M: Indignats i sense por”, Esther Vivas, El Punt, 04.06.2011
· “La violència és molt dolenta”, Antonio Baños, Público, 17.06.2011
· “Desperta, ferru sola!”, Ignacio Vidal-Folch, El País, 18.06.2011
· “Cómo y para qué se lanzó a los diputados catalanes a los leones”, Manuel Delgado, 18.06.2011
· “19-J: indignación masiva”, Josep Maria Antentas i Esther Vivas, El País, 20.06.2011
· “Biblioteca indignada”, Ernest Alòs, El Periódico, 22.06.2011
· “Indignats. I ara què?”, Josep Maria Antentas i Esther Vivas, Público, 29.06.2011
· “Plazas duras, plazas blandas”, Francesc Serés, El País, 02.07.2011
· “¿¿¡¡Perdón!!??”, Ruth Toledano, El País, 05.08.2011
La nueva pandemia en proceso, el trampolín es Alemania:
Pero inicialmente la culpa recae en España sobre los horticultores. ¿Recuerdan que la pandemia de la gripe A1HN1 fue lanzada en México y en ocho días ya estaba en todo el mundo? Ahora es algo similar pero de manera diferente; como la E.Coli está en todos los vegetales del mundo, todos estaríamos expuestos al contagio y como se trata de una super-bacteria como en los vídeo juegos, que se ha hecho resistente a todo; entonces, para proteger la salud de las gentes, serán prohibidas todas las siembras con destino directo a los consumidores y para ello han iniciado por España, país que se ha resistido a aceptar incondicionalmente el ingreso de los trasgénicos a sus granjas. En adelante te dirán que no te puedes comer una lechuga si antes no ha pasado por un proceso industrial de control sanitario que garantice la no presencia de la super-bacteria. ¿Sabes de qué se trata el Codex alimentario? pues entonces investígalo porque tiene que ver con la veda alimentaria en ciernes.
Análisis forenses determinan que la superbacteria E.coli europea fue creada mediante bioingeniería para producir víctimas humanas
A pesar que la búsqueda del culpable ha comenzado en la Unión Europea, la superbacteria E.coli sigue sumando víctimas y llenando hospitales en Alemania. En los medios de prensa masivos nadie parece interesarse en cómo una bacteria pudo mágicamente volverse resistente a ocho clases diferentes de antibióticos, además de aparecer súbitamente en los alimentos.
Esta variación particular de E.coli forma parte del grupo de bacterias O104, las cuales en condiciones normales NO son resistentes a los antibióticos. Para que las bacterias puedan adquirir tal resistencia, deben ser expuestas en forma repetida a los antibióticos, con el fin de generar las condiciones necesarias para adquirir una inmunidad completa a los mismos.
Por lo tanto, si alguien quisiera averiguar los orígenes de la bacteria, lo que debería hacer es aplicar la ingeniería inversa al código genético de la E.coli, y así determinar a cuáles antibióticos fue expuesta durante su desarrollo. Este paso ya ha sido dado, y al echar un vistazo a la decodificación genética de la amenaza que pone en peligro a los consumidores a lo largo y ancho de la UE, un resultado tan sorprendente como macabro queda expuesto…
El código genético revela la verdadera historia
Los científicos chinos que completaron la secuencia del genoma de la nueva bacteria E. Coli, anunciaron hace un par de días que descubrieron genes en la bacteria resistentes a ocho tipos de antibióticos.
Los investigadores del Instituto Genómico de Beijing, el mayor centro de secuencia de ADN del mundo, ha hallado genes en la recién identificada E.coli 0104, que le hacen resistente a las principales clases de antibióticos, como la sulfonamida, cefalotina, penicilina y estreptomicina. El descubrimiento no sólo ayuda a explicar las dificultades a las que se han enfrentado los doctores europeos en su lucha contra esta bacteria, que ha dejado un saldo de 18 muertos y unos 2.000 enfermos, sino que también favorece la selección de medicación adecuada para su tratamiento.
Los científicos chinos, que obtuvieron muestras de ADN de las bacterias de sus homólogos colaboradores en Alemania y completaron la secuencia del genoma en tres días, anunciaron que la E. Coli es un nuevo tipo de bacteria infecciosa y tóxica, y que no está relacionada con anteriores brotes. No obstante, se asemeja en un 93 por ciento a la cepa EAEC 55989 de la República de África Central, que causa diarrea grave.
Asimismo, esta bacteria O104 posee la habilidad de producir enzimas especiales que le dan “superpoderes”, algo conocído técnicamente como betalactamasa de espectro extendido (BLEE).
La introducción de armas biológicas en nuestros alimentos
Entonces, ¿cómo es que una bacteria se vuelve resistente a tantas combinaciones de antibióticos, tiene un par de mutaciones genéticas mortales y, como frutilla del postre, capacidades de enzima BLEE?
La evidencia apunta a que la mortífera bacteria E.coli fue desarrollada artificialmente y luego introducida en el suministro de alimento, o bien se escapó de alguna manera del laboratorio y fue a parar a donde ya sabemos. Si Ud. no está de acuerdo con esta conclusión, entonces se ve forzado a aceptar que esta superbacteria “octobiótica” (inmune a ocho clases diferentes de antibióticos) se generó por sí misma… y esa conclusión es aún más espeluznante que la de bioingeniería, porque significa que superbacterias octobióticas pueden aparecer de la nada y en cualquier lado sin causa aparente. Una teoría bastante exótica.
La explicación que es más fiel a los hechos y por ende tiene más sentido, es que E.coli fue concebida y liberada en el suministro de alimento con un propósito específico. Pero, ¿cuál es ese propósito?
Todo se trata de: problema, reacción y solución. Primero causan el PROBLEMA (una superbacteria en la comida). Luego esperan por la REACCIÓN (protesta popular y terror en la población). En respuesta a eso, se introduce la SOLUCIÓN deseada (un control total sobre el suministro de alimentos y la prohibición de semillas, vegetales y leche en estado natural).
En Estados Unidos hace poco se lidió con el mismo asunto, impulsando el “Acta de Seguridad y Modernización de Alimentos”, la cual en esencia prohibió las pequeñas cosechas orgánicas en granjas familiares a menos que éstas le lamieran las botas a los reguladores de la FDA. Cuando la gente está asustada, en este caso con bacterias mortales en la comida que consumen, no es algo difícil hacerla aceptar casi cualquier regulación tiránica. Todo lo que se necesita son unas cuántas líneas de texto enviadas a los principales medios de comunicación.
Primero la medicina natural, ahora el suministro de alimentos
La mayoría recordará que hace poco tiempo la Unión Europea atacó a discreción a las hierbas medicinales y suplementos nutricio… —una prohibición en contra de terapias totalmente naturales que mantienen a la gente saludable y libre de enfermedades. Ahora que esas hierbas y suplementos naturales están prohibidos, el próximo paso parece ser los alimentos frescos. Quizás por los beneficios que una buena dieta vegetariana conlleva.
El objetivo parece dilucidarse por sí mismo, inculcar el TEMOR a los vegetales frescos y si se puede prohibirlos. Una vez dado ese paso se puede forzar a una población entera a seguir una dieta de alimentos procesados y totalmente controlados que producen gradualmente enfermedades degenerativas e incrementan las ganancias de las poderosas industrias farmacéuticas.
Ahora, ¿por qué la mira fue puesta sobre España? Pues bien, remitiéndonos a cables diplomáticos que recientemente fueron filtrados al público, nos encontramos con que España se negó a la introducción de los alimentos transgénicos (OGM) en sus sistema de agricultura, incluso bajo la fuerte presión del gobierno de Estados Unidos para que desistiera de tal actitud. El acusar a España por las muertes producidas a causa de la E.coli es probablemente una represalia por la resistencia a saltar al tren de los alimentos transgénicos.
Esa es la verdadera historia detrás de bambalinas sobre la devastación económica de los granjeros españoles, y probablemente solo un capítulo del siniestro plan que utiliza a una bacteria genéticamente modificada como caballo de batalla.
Mike Adams
“Semillas secuestradas” por Esther Vivas
Artículo públicado en Público el lunes 11 de abril de 2011
¿Quién ha oído hablar alguna vez del tomate bombilla, la berenjena blanca o la lechuga lengua de buey? Difícil. Se trata de variedades locales y tradicionales que han quedado al margen de los canales habituales de producción, distribución y consumo de alimentos. Variedades en peligro de extinción.
Nuestra alimentación actual depende de unas pocas variedades agrícolas y ganaderas. Tan solo cinco variedades de arroz proporcionan el 95% de las cosechas en los mayores países productores y el 96% de las vacas de ordeño en el Estado español pertenecen a una sola raza, la frisona-holstein, la más común a nivel mundial en producción lechera. Según datos de la Organización de las Naciones Unidas para la Agricultura y la Alimentación (FAO), un 75% de las variedades agrícolas han desaparecido a lo largo del último siglo.
Pero esta pérdida de agrodiversidad no sólo tiene consecuencias ecológicas y culturales, sino que implica, también, la desaparición de sabores, principios nutritivos y conocimientos gastronómicos, y amenaza nuestra seguridad alimentaria al depender de unos pocos cultivos y ganado. A lo largo de los siglos, el saber campesino fue mejorando las variedades, adaptándolas a las diversas condiciones agroecológicas a partir de prácticas tradicionales, como la selección de semillas y los cruces para desarrollar cultivos.
Las variedades actuales, en cambio, dependen del uso intensivo de productos agrotóxicos, pesticidas y fertilizantes químicos, con un fuerte impacto medioambiental y que son más vulnerables a sequías, enfermedades y plagas. La industria mejoró las semillas para adaptarlas a los intereses de un mercado globalizado, dejando en segundo lugar nuestras necesidades alimenticias y nutritivas con variedades saturadas de químicos y tóxicos, como recoge el documental ‘Notre poison quotidien’ de Marie-Monique Robin, estrenado recientemente en Francia.
Hasta hace cien años, miles de variedades de maíz, arroz, calabaza, tomate, patata… abundaban en comunidades campesinas. A lo largo de 12.000 años de agricultura, se manejaron unas 7.000 especies de plantas y varios miles de animales para la alimentación, pero hoy, según datos del Convenio sobre Diversidad Biológica, sólo quince variedades de cultivos y ocho de animales representan el 90% de nuestra alimentación.
La agricultura industrial e intensiva, a partir de la Revolución Verde, en los años sesenta, apostó por unos pocos cultivos comerciales, variedades uniformes, con una estrecha base genética y adaptadas a las necesidades del mercado (cosechas con maquinaria pesada, preservación artificial y transporte de largas distancias, uniformización en el sabor y en la apariencia). Unas políticas que impusieron semillas industriales con el pretexto de aumentar su rentabilidad y producción, desacreditando las semillas campesinas y privatizando su uso.
De este modo, y con el paso del tiempo, se han ido emitiendo patentes sobre una gran diversidad de semillas, plantas, animales, etc., erosionando el derecho campesino a mantener sus propias semillas y amenazando medios de subsistencia y tradiciones. Mediante estos sistemas, las empresas se han adueñado de organismos vivos y, a través de la firma de contratos, el campesinado depende de la compra anual de semillas, sin posibilidad de poder guardarlas después de la cosecha, plantarlas y/o venderlas la siguiente temporada. Las semillas, que representaban un bien común, patrimonio de la humanidad, han sido privatizadas, patentadas y, en definitiva, “secuestradas”.
La generalización de variedades híbridas, que no pueden ser reproducidas, y los transgénicos fueron otros de los mecanismos utilizados para controlar su comercialización. Estas variedades contaminan las semillas tradicionales, condenándolas a su extinción e imponiendo un modelo dependiente de la agroindustria. El mercado mundial de semillas está extremadamente monopolizado y sólo diez empresas controlan el 70% del mismo.
Como señala La Vía Campesina, la mayor red internacional de organizaciones campesinas, “somos víctimas de una guerra por el control de las semillas. Nuestras agriculturas están amenazadas por industrias que intentan controlar nuestras semillas por todos los medios posibles. El resultado de esta guerra será determinante para el futuro de la humanidad, porque de las semillas dependemos todos y todas para nuestra alimentación cotidiana”.
Del 14 al 18 de marzo se celebró, precisamente, la cuarta sesión del Tratado Internacional sobre los Recursos Fitogenéticos para la Alimentación y la Agricultura, en Bali, un tratado fuertemente criticado por movimientos sociales como La Vía Campesina, al considerar que reconoce y legitima la propiedad industrial sobre las semillas. A pesar de que su contenido reconoce el derecho de los campesinos a la venta, al intercambio y a la siembra, el Tratado, según sus detractores, no impone estos derechos y claudica frente a los intereses industriales.
Hoy, más que nunca, en un contexto de crisis alimentaria, es necesario apostar por otro modelo de agricultura y alimentación que se base en los principios de la soberanía alimentaria y la agroecología, al servicio de las comunidades y en manos del campesinado local. Mantener, recuperar e intercambiar las semillas campesinas es un acto de desobediencia y responsabilidad, a favor de la vida, la dignidad y la cultura.
Wikileaks posa al descobert l’aliança entre els Estats Units i el Govern espanyol per defensar els organismes genèticament modificats (OGM o “transgènics”).
El secretari d’Estat de Medi Rural, Josep Puxeu (Falset 1958, membre del PSC), va demanar a l’Ambaixada dels EUA a Madrid que mantinguessin la pressió sobre Brussel·les en favor de la biotecnologia i els transgènics.
J. Puxeu és un convençut defensor de la biotecnologia i ha defensat els transgènics en moltíssimes ocasions com mostra aquest recull d’afirmacions seves:
“No vull entrar en el terreny científic, però hi ha tants productes com el pa, els llevats, els vins, els formatges, la insulina dels diabètics elaborats amb productes transgènics, que sembla que estiguéssim maleïnt els avanços de la biotecnologia“.
“Aquesta és la meva postura pública i privada. Sempre he defensat l’ús de la biotecnologia amb avaluacions científiques i que en la UE hauria d’haver-hi una postura comuna per no caminar amb vetos per països“.
Avui en dia Espanya conrea el 75% del blat de moro (també anomenat dacsa o panís) transgènic de la UE.
L’any 2008 el blat de moro transgènic a Espanya va suposar el 30% del total conreat, amb més de 80.000 hectàrees plantades.
I malgrat les pressions de les grans multinacionals (com Monsanto o Syngenta) i les polítiques dutes a terme per aquests governs titelles del poder econòmic, l’última enquesta publicada per l’Eurobaròmetre (del passat 12 de novembre de 2010) demostra que l’opinió dels europeus és cada cop més contrària als transgènics, ja que els contraris a la biotecnologia han pujat del 57% al 2005 al 61% al 2010. En el mateix període, el suport als OGM va passar del 27% al 23%. Espanya era, segons aquesta enquesta, el país amb el major suport als transgènics al 1996 (66% dels enquestats) però al 2010 ja està gairebé en la mitjana europea (35% de suport).
+ info: El País / Revolta Global
Rosa Aguilar (Córdova, 1957), nova ministra de Medi Ambient i Medi Rural i Marí, declara: “Jo menjo aliments transgènics sense problemes”
I així ens va…
Si voleu veure tota l’entrevista (diari Público, 05.12.2010), cliqueu aquí.
En 2010 se han contabilizado en Catalunya más de 90 cooperativas de consumo agroecológico que agrupan a unas 2.880 “unidades de consumo” (léase familias), que pueden suponer más de 6.000 personas.
El fenómeno es relativamente nuevo. Diez años atrás, apenas existían una decena de organizaciones de este tipo. Se trata de cooperativas de consumidores agrupados para proveerse de fruta, hortalizas, huevos y productos lácteos ecológicos, asociados con cooperativas de campesinos que practican este tipo de agricultura. Buscan alimentos más saludables esquivando los circuitos comerciales elitistas (donde los productos ecológicos son muy caros), pero también un camino alternativo para conectar productores y consumidores sobre bases solidarias fuera de la lógica del mercado –un mercado, por otra parte, cada vez más controlado por unos pocos grupos capitalistas que reproducen y consolidan todos los inconvenientes de una agricultura industrializada, deslocalizada y altamente contaminante que, además, estruja al productor y socava cada vez más la viabilidad de una agricultura familiar y de proximidad–.
La asociación de productores y consumidores, al evitar los altos beneficios de los intermediarios, permite proporcionar alimentos ecológicos a precios más asequibles –aunque, pese a ello, más caros que los convencionales–. En esta asociación, los productores ecológicos, que deben afrontar toda clase de dificultades y carecen de ayudas sustanciales en España (con excepciones como Andalucía), hallan en los consumidores asociados con ellos una garantía de venta para su producción. Las modalidades de compraventa son variadas. Unas organizaciones funcionan con la “cesta semanal” que contiene productos de temporada no encargados previamente. En otras, los socios cooperativistas pueden elegir cada semana (o con la periodicidad que elijan) lo que deseen de entre las producciones ofertadas: la relación puede estar informatizada, lo cual da una gran flexibilidad a la relación entre vendedor y comprador. La intermediación –recopilar los encargos, transmitirlos, transportar los productos y repartirlos en cestas familiares hasta los puntos de venta final– se suele hacer con personal total o parcialmente voluntario. Como puede verse, es un estilo de compra muy distinto del que estamos acostumbrados.
Uno de sus fundamentos es el conocimiento mutuo y la confianza personal entre productores y consumidores. El consumidor puede informarse directamente sobre cómo trabaja el productor. En la red de consumidores más numerosa de la ciudad de Barcelona, que agrupa a unas 300 unidades de consumo, cada año tiene lugar una visita de los socios a la cooperativa agraria que proporciona la mayoría de los productos, durante la que se visita la finca y se hace una comida de hermandad. Durante el resto del año, las cooperativas tienen una vida social más o menos intensa para discutir y organizar las tareas, pero también para otras actividades informativas y formativas.
Los elementos de mutualismo y de economía solidaria pueden adoptar otras formas. El grupo de cooperativas Germinal, por ejemplo, tiene un Fondo Común Solidario con el que financió a su proveedor de pan unas reformas en su establecimiento; el préstamo fue retornado gradualmente.
Estas relaciones de reciprocidad basadas en conocerse, confiar unos en otros y compartir un proyecto común son ya en sí mismas un embrión de socialidad alternativa al individualismo imperante, y también una alternativa al mercado puro y duro, el mercado anónimo e impersonal. En este mercado, la gente no tiene por qué conocerse ni confiar unos en otros. La compraventa convencional es una pantalla negra que oculta todo lo que hay detrás de cada mercancía: cuando comparamos calidad y precio en unos vaqueros o en un teléfono móvil, ¿qué podemos saber de la explotación infantil, del trabajo esclavo o de los impactos ambientales que pueden estar tras esos productos?
Por esto, establecer redes de reciprocidad que aproximen producción y consumo, trabajadores y usuarios, es una acción poco menos que subversiva. Esas cooperativas de consumo son algo más que una vía para comer sano. Son eso que el sociólogo norteamericano Eric Olin Wright llama “transformaciones intersticiales”, consistentes en construir “nuevas formas de poder social en los nichos, espacios y márgenes de la sociedad capitalista, a menudo allí donde no parecen plantear una amenaza inmediata para las clases y élites dominantes”. Y advierte a los críticos radicales del capitalismo que las menosprecian de que “acumulativamente, en la vida de la gente, tales transformaciones pueden suponer no sólo una diferencia real en su vida, sino, al menos potencialmente, un componente clave de la ampliación del ámbito transformador del poder social en el conjunto de la sociedad”.
Basta imaginar una situación de escasez de petróleo que ponga en crisis los suministros de todo tipo y revele la fragilidad del actual modelo agroalimentario para darse cuenta de que las cooperativas de consumo, aunque hoy son una gota en el mar, pueden resultar el embrión de una estructura alternativa. No menospreciemos la acción intersticial, sobre todo si se funda en previsiones razonables sobre las crisis que nos amenazan y aporta soluciones operativas en el corto plazo.
Joaquim Sempere es profesor de Teoría Sociológica y Sociología Medioambiental de la Universidad de Barcelona.
Ilustración de Miguel Ordóñez.
Artículo aparecido en el diario Público el 19 de octubre de 2010:
http://blogs.publico.es/dominiopublico/2571/cooperativas-de-consumo/
A menudo cuando se habla del impacto de la crisis alimentaria y de la dificultad para acceder a una alimentación sana y saludable miramos hacia los países el Sur. En la actualidad, 925 millones de personas en el mundo pasan hambre y éstas se encuentran, mayoritariamente, en países empobrecidos.
Esta circunstancia se da en un periodo histórico donde se producen más alimentos que nunca en la historia, con un aumento de la producción de un 2% en los últimos veinte años mientras que la población crece a un ritmo del 1,14%. Por lo tanto de comida hay, pero la creciente mercantilización de los alimentos ha hecho que el acceso a los mismos se convierta en prácticamente imposible para amplias capas de la población.
Pero más allá del impacto dramático de estas políticas agrícolas y alimentarias en la generación de hambre en el mundo, hay que señalar, también, sus consecuencias en el aumento del cambio climático, la deslocalización alimentaria, la creciente descampesinización del mundo rural, la pérdida de agrodiversidad, etc., especialmente en los países del Sur global, pero también aquí.
En Cataluña, por ejemplo, tan solo el 2,46% de la población activa se dedica a la agricultura y este porcentaje se reduce año tras año, a la vez que se constata un envejecimiento progresivo del sector, ya que el relevo generacional es muy escaso. Se calcula que la incorporación de jóvenes al campo es diez veces inferior al de hace siete años. Si en el 2001, 478 jóvenes se sumaron a la actividad campesina catalana; en el 2008, tan sólo lo hicieron 49, según datos del sindicato Unió de Pagesos.
El empobrecimiento del campesinado es una realidad innegable. La renta agraria en Cataluña ha caído desde el 2001 en un 43,7%, situándose muy por debajo de la renta general. El encarecimiento de los costes de producción y la baja remuneración que los campesinos reciben por sus cultivos serían algunas de las causas principales que explicarían esta tendencia.
El sistema agroindustrial ha generado una progresiva desvinculación entre producción de alimentos y consumo, favoreciendo la apropiación por parte de un puñado de empresas, que controlan cada uno de los tramos de la cadena agroalimentaria (semillas, fertilizantes, transformación, distribución), con la consiguiente pérdida de autonomía del campesinado.
Para describir la estructura del actual modelo de distribución de alimentos se acostumbra a utilizar la metáfora del ‘reloj de arena’, donde unas pocas empresas monopolizan el sector generando un cuello de botella que determina la relación entre productores y consumidores. En la actualidad, el diferencial entre el precio pagado en origen, al campesino, y lo que pagamos en el supermercado se sitúa en torno a un 500% de media, siendo la gran distribución quien se lleva el beneficio. Por este motivo, los diferentes sindicatos campesinos reclaman una Ley de márgenes comerciales y que se les pague un precio digno por sus productos.
Frente a este modelo agrícola, desde mitades de los años 90, diferentes movimientos sociales vienen reivindicando el derecho de los pueblos a la soberanía alimentaria. Una demanda que implica recuperar el control de las políticas agrícolas y alimentarias, el derecho a decidir sobre aquello que comemos, que los bienes naturales (agua, tierra, semillas…) estén en manos del campesinado. Una propuesta que se basa en la solidaridad internacional y que no tiene que confundirse con los discursos chovinistas partidarios de “primero lo nuestro”.
En Cataluña, esta soberanía alimentaria implica el acceso a la tierra de quienes quieren incorporarse a la actividad agrícola, apostar por un banco de tierras, y denunciar la creciente especulación con el territorio. Es urgente, como reivindica la plataforma catalana “Som lo que sembrem“, una moratoria en el cultivo de transgénicos y dejar bien claro que la coexistencia es imposible. Cataluña y Aragón son las principales zonas de la Unión Europea donde se cultivan transgénicos, incluso variedades prohibidas en otros países. Hace falta una nueva Política Agraria Común (PAC), en clave de soberanía alimentaria, priorizando una producción, una distribución y un consumo de proximidad, un modelo agrícola vinculado a la agroecología, inversiones en servicios públicos y de calidad en el mundo rural y una legislación sanitaria adecuada para la transformación artesana y la comercialización local.
Sin un entorno rural y un campesinado vivo, otro mundo y otro consumo no serán posibles. Como dice “La Vía Campesina“, hoy “comer se ha convertido en un acto político”.
Esther Vivas es co-autora de ‘Del campo al plato’ (Icaria ed. 2009).
Artículo publicado en Público (edición de Catalunya), 03/08/2010.
La revista Viento Sur va publicar recentment l’article “Consumo agroecológico, una opción política” d’Esther Vivas.
A més, si cliqueu aquí trobareu un llistat amb tots els grups i cooperatives de consum agroecològic de Barcelona i les seves dades bàsiques.
Per als qui no el vau veure en directe, aquí teniu l’enllaç al documental “¿Qué tienes en la nevera?” del programa “Repor” de TVE, emès el passat dilluns 5 d’abril. Hi surt la nostra cooperativa i es fa el seguiment d’una de les UFs.
Alguns articles sobre els transgènics:
– “La guerra de los transgénicos“, El País, 01.11.2009
– “Transgénicos, un peligro para la salud“, Diagonal, 21.01.2010
– “Cien campos secretos de prueba de transgénicos con la connivencia del PSOE“, Diagonal, 25.01.2010
Molta més informació a “Som lo que sembrem“.
I un acudit d’El Roto:
El diari “Diagonal” ha publicat el següent article de Sebastián Ruiz:
“La trastienda negra de los supermercados”
Les conseqüències de l’oligopoli de les grans cadenes de distribució.
La llista de la compra es reduïx a cinc grans empreses i a dues centrals de compra que exerceixen la distribució d’aliments en el país. El preu dels productes augmenta mentre que el productor rep cada vegada menys diners.
Article complet: http://www.diagonalperiodico.net/La-trastienda-negra-de-los.html
Grup de consum ecològic "El Guaret" 
